Filosofia antidemocràtica (II)

En el segle XVIII, l’època en què es produeix la reinvenció de la democràcia i l’ampliació dels seus valors, amb la Revolució Francesa i les declaracions de drets de l’home i de la dona, s’alcen les poderoses veus il·lustrades d’Immanuel Kant i Jean-Jacques Rousseau contra la democràcia. Kant associa la democràcia amb el despotisme, en el seu escrit polític La pau perpètua (1795). El pensador alemany defineix la democràcia com aquella forma d’estat en què la sobirania resideix en tots els membres de la societat política, a diferència de l’autocràcia i l’aristocràcia, en què el poder sobirà recau en una o diverses persones, respectivament. Per a Kant, la democràcia és necessàriament una forma de govern despòtica, perquè implica un poder executiu en el qual el conjunt decideix per cadascun dels individus, i permet que la voluntat general pugui anar contra alguns parers individuals, i, particularment, contra aquells que no han donat el seu consentiment. Kant està manifestant la injustícia que suposa que, a la democràcia, la majoria decideix i actua en el nom del conjunt de la població, no pot acceptar de cap manera que l’universal quedi subsumit en el particular. Aquesta objecció kantiana posa en evidència que la democràcia té una contradicció interna consistent en el conflicte existent entre la voluntat general i la llibertat, i de la voluntat general amb si mateixa. La democràcia presenta també altres defectes, peca d’arbitrarietat, però, sobretot, s’allunya de l’ideal republicà, en tant que és una forma de govern no representativa, en la qual ningú vol delegar en algú altre, i tothom vol comandar. A més, Kant pensa que l’única manera en què la democràcia pot arribar a ser la forma de govern d’un estat és a través d’una revolució violenta. Per això, Kant està convençut que el republicanisme és la millor constitució perquè garanteix la separació del poder executiu i legislatiu, o dit en les seves paraules: “El legislador no pot ser, al mateix temps, la mateixa persona que executa la seva pròpia voluntat”.

Posició paradoxal

Pot resultar molt sorprenent que Rousseau aparegui en aquesta antologia de filòsofs contra la democràcia, sobretot si es té en compte que la tradició filosòfica republicana l’ha considerat un dels pares de la democràcia moderna. En tot cas, hi ha una base textual suficientment sòlida en El contracte social (1762) per poder posar en evidència la seva adhesió incondicional a la democràcia. La lectura atenta d’aquesta obra, i d’alguns fragments en particular, permet parlar d’una posició paradoxal en relació amb la democràcia. La paradoxa de la democràcia consisteix en la defensa rousseauniana de l’exercici democràtic de la sobirania popular, i a la vegada en el rebuig de la democràcia com a sistema de govern. Les crítiques contra la democràcia estan concentrades principalment en el capítol IV del Llibre III de l’obra esmentada, en què comença dient que la democràcia és un govern sense govern, que no respecta la separació de poders, i permet que el cos popular que fa les lleis també les executi, amb els perills associats a aquesta confluència de poders, que van des de l’abús fins a l’atenció als interessos particulars, passant per la corrupció. Més endavant, adoptant una posició realista, afirma que una autèntica democràcia mai ha existit ni mai existirà perquè és “contrari a l’ordre natural que governi la majoria”. A continuació, aporta una sèrie de dificultats d’ordre pràctic que fan inviable la instauració d’una democràcia, entre els quals destaca els inconvenients organitzatius i econòmics. En primer lloc, veu poc factible que el poble trobi temps per reunir-se contínuament, que les reunions siguin ordenades i es pugui arribar a acords, amb més o manco rapidesa. Tampoc veu que sigui gens senzill finançar la participació popular i que aquest govern es pugui aplicar a una nació gran. I finalment, considera que el govern democràtic és el més exposat a conflictes interns i guerres civils, i que, per això mateix, el seu manteniment exigeix que el poble sigui molt virtuós, tingui coratge i sigui persistent en la vigilància de les lleis. Rousseau acaba el capítol amb l’afirmació rotunda que només un poble de déus podria governar-se democràticament perquè el govern popular és massa perfecte per ser governat per homes.

Rousseau està convençut que no convé que tots els estats adoptin la mateixa forma de govern. Per això, en el capítol VIII, del mateix llibre, seguint Montesquieu, estableix que les circumstàncies determinen quin ha de ser el govern més adequat. Així, segons la riquesa, la monarquia és més convenient als estats més rics; l’aristocràcia, convé a les nacions amb una riquesa mitjana, i la democràcia és adequada per als estats més pobres. Una altra circumstància que condiciona el tipus de govern és la població i la dimensió territorial de l’estat; segons aquests condicionants, la monarquia es correspon amb una població i un territori extensos; l’aristocràcia, amb un estat mitjancer, i la democràcia és adequada per governar un estat petit. Curiosament, Rousseau considera que la tirania és el millor govern per actuar en els països en què la població és reduïda i es troba més dispersa perquè aquestes condicions dificulten les insurreccions. El clima també influeix en el govern, però no proporciona informació sobre quin clima es correspon amb cada forma específica de govern, sinó que fa referència de manera molt general que el despotisme es correspon amb els climes més càlids; que als llocs amb un clima fred és impossible fer qualsevol política, i que la bona política es pot implementar amb major facilitat en els països amb un clima intermedi, ni massa càlid ni massa fred. En el capítol següent, el IX, estableix que la quantitat de població és el criteri per valorar un bon govern, i que, en termes absoluts, i en igualtat de circumstàncies, el millor govern és aquell en què la població creix. L’aplicació d’aquest criteri objectiu deixa en mal lloc la democràcia, ja que, segons el mateix Rousseau ha establert anteriorment, la forma democràtica de govern requereix una població petita i estable. Anant més als detalls, també convé anotar que Rousseau cita sovint el govern antidemocràtic espartà, com a referència política positiva, i que reivindica també la figura del dictador romà, per la seva utilitat i eficàcia a l’hora de salvar l’estat i la pàtria en situacions excepcionals.

Implantació d’un estat democràtic

En qualsevol cas, la insistència de Rousseau en les grans dificultats i inconvenients que planteja la implantació d’un estat democràtic està en tensió amb la seva teoria sobre la sobirania i la divisió de poders, i la seva aposta radical per la democràcia popular. En aquest sentit, Rousseau atribueix al poble, entès com a subjecte polític col·lectiu, la plena sobirania d’acord amb l’interès comú, i el poder i l’autoritat d’actuar legítimament com una voluntat general que legisla i defineix les lleis de manera assembleària i unànime, sense mediacions ni representants.