Filosofia antidemocràtica (I)

PalmaLa democràcia ha estat molt qüestionada per la filosofia, des dels seus orígens a l’antiga Grècia, començant per les crítiques formulades per Sòcrates i Plató, dos dels grans referents de la filosofia antiga. Sòcrates desconfia de les capacitats polítiques dels seus conciutadans per ser massa manipulables per les paraules i les opinions dels sofistes i demagogs, i posa en evidència els prejudicis populars que impedeixen als atenesos reconèixer la seva ignorància i que fan impossible avançar cap a les definicions dels conceptes. En general, Plató té poderoses raons personals i filosòfiques per detestar la democràcia. Plató se sent dolgut amb la democràcia atenesa per haver sentenciat a mort Sòcrates, i es posiciona a favor de Sòcrates i contra la democràcia real en dos diàlegs de joventut, La Defensa de Sòcrates i El Critó. En La Defensa, reflecteix la gran injustícia comesa per l’assemblea d’Atenes condemnant a mort el seu mestre, l’home més just de l’època, segons ell, i l’home més savi de tot Grècia, segons l’oracle de Delfos. En El Critó, les seves crítiques es dirigeixen contra la massa ciutadana, a la qual acusa de ser irreflexiva, no saber enraonar correctament, ser incapaç de fer distincions sobre els principals conceptes ètics, polítics i epistemològics i, en conseqüència, no tenir prou intel·ligència per saber actuar amb autonomia i prendre bones decisions.

A la Carta VII, Plató confessa enyorar els costums i les lleis predemocràtiques, a la vegada que reconeix haver abandonat la seva intenció inicial de dedicar-se a la política, amb el convenciment que només la filosofia podria proporcionar-li l’autèntic coneixement sobre la veritat, el bé i la justícia, davant la decepció que li havia provocat la política, a causa de la corrupció i el desgovern de la democràcia i d’altres règims defectuosos i injustos del seu temps, com la tirania i l’oligarquia.

En el llibre VIII de La República, en què exposa l’origen i les principals característiques dels diferents sistemes de govern, dedica una part important del text a combatre la democràcia, descrita com el sistema polític “més bell a ulls dels més necis”. Segons Plató, la democràcia sorgeix de l’oligarquia. Els oligarques descuiden les tasques de govern a causa del seu desig de riquesa i afany de lucre i deixen una societat amb una gran massa de pobres. Plató pensa que arribarà un moment en què la multitud empobrida s’alçarà contra els oligarques i implantarà un estat democràtic que governarà segons el costum atenès, que consisteix a distribuir les magistratures i la resta de càrrecs públics per sorteig, de manera aleatòria. Plató descriu l’estat democràtic com una anarquia, on cadascú és lliure de fer el que vulgui i de seguir el seu propi estil de vida, i d’acceptar o no les responsabilitats polítiques, o bé desobeir, i no anar a la guerra, i això sense cap tipus de conseqüències. Diu que en aquest règim és habitual que els delinqüents no compleixin les seves condemnes i que la tolerància amb els condemnats a mort i a l’exili permet que passegin despreocupats per la ciutat, com si fossin herois. Per Plató, l’home democràtic viu de manera desordenada, sense obligacions, conviu amb els altres en peu d’igualtat, tractant l’esclau com si fos un home lliure i el ciutadà, com si fos un estranger. L’home democràtic no és raonable, la seva ignorància l’incapacita per distingir els plaers necessaris dels superflus perquè tots li semblen iguals, i es deixa endur pels desitjos canviants que li venen de gust a cada moment.

En el diàleg anomenat El Polític, Plató defineix la democràcia com el govern de la multitud i diu que no és bo que el poble governi la ciutat, perquè no és pròpiament un subjecte polític, sinó que més aviat actua com un sofista, perseguint quimeres i fantasies; tampoc té els coneixements sobre la ciència política ni l’art de governar, ni pot arribar a adquirir-los mai i, per tant, no serà capaç d’administrar una ciutat amb intel·ligència i virtut. Plató considera que l’autoritat dividida que caracteritza el govern de la multitud l’afebleix i la impossibilita per fer coses grans, en comparació amb la resta de sistemes de govern. Per tant, la democràcia seria el pitjor dels sistemes polítics legals. En canvi, defensa l’epistocràcia, és a dir, el govern del més savi, del polític filòsof, aquell que és superior als altres en cos i ànima, més sensat, que domina la ciència política i sap escollir “el millor i més just per a tots”. Per Plató, el governant savi no ha de seguir ni les lleis escrites, ni els costums, perquè la seva ciència estarà sempre per damunt de les lleis i els legisladors. Ara bé, com que Plató és conscient que aquesta forma perfecta de govern no es dona fàcilment, recomana que els diversos règims polítics segueixin les lleis establertes per evitar desordres i revolucions.

En el diàleg Les Lleis, escrit a les acaballes de la seva vida, Plató adopta una postura política més realista i escèptica fruit de les males experiències amb els tirans de Siracusa, i sorprèn que, al final del Llibre III, anticipa al lector que a la seva ciutat ideal incorporarà alguns elements democràtics (extrets del model atenès) i monàrquics (inspirats en el model persa), encara que amb la introducció de certes correccions. En concret, la constitució ideal preveu l’existència d’institucions democràtiques, una major participació del poble en l’administració pública amb l’elecció d’una part dels funcionaris de l’estat mitjançant votació i sorteig, i una certa igualtat en la distribució de la riquesa i els honors. En qualsevol cas, aquesta teòrica reconciliació platònica amb la democràcia no ha d’ocultar la important deriva tirànica de la constitució ideal que s’observa amb la introducció de mesures de vigilància i control social extremes, que no es limiten a la supervisió de l’exercici dels càrrecs públics, sinó que incideixen en els hàbits i costums quotidians de la població. Les millores democràtiques puntuals tampoc poden amagar la construcció d’un estat policial, amb la inclusió de delators al servei de l’estat, una mena de policia del pensament, i d’un ampli ventall de mesures punitives que preveu càstigs físics i la pena de mort. I, a més, Plató argumenta a favor de la propaganda, la censura i la mentida política, i es continua mostrant reticent a abolir l’esclavitud. En conclusió, la proposta política de Les Lleis s’explica per la consciència d’un fracàs, de la conclusió que el seu projecte polític ideal és massa perfecte perquè sigui factible, que a la vegada és el resultat de la manca d’humans virtuosos capaços de governar una ciutat històricament inexistent. En definitiva, la desconfiança en la naturalesa humana empeny Plató a afirmar com a norma política innegociable que els governants han d’obeir les lleis de la ciutat, perquè no n’hi ha cap que posseeixi els coneixements, la temprança i la moderació suficients per poder actuar autònomament.