Filosofia dels viatges (V)

PalmaEn la mateixa època que Montaigne, Francis Bacon desenvolupa una nova filosofia de la ciència amb un caràcter totalment experimental i aplicat, amb el convenciment que l’avanç científic i tècnic conduirà al progrés de la humanitat. Creu que la ciència avançarà si segueix el mètode experimental. I en aquest projecte filosòfic i científic, els viatges hi juguen un paper essencial, perquè està convençut que aportaran noves dades i objectes d’investigació per completar la història natural, ampliaran els límits del coneixement sobre el món i contribuiran a dominar la naturalesa, sota la confiança expressada en el seu aforisme més famós segons el qual “el saber és poder”.

Bacon reflecteix el seu optimisme tecnocientífic vinculat a la fe cristiana en la utopia de la Nova Atlàntida (1627). El relat utòpic comença quan un vaixell amb tripulació europea que navega pels mars del Sud es desvia del seu rumb en direcció a la Xina i el Japó a causa de l’acció combinada de forts vents i calma absoluta, i arriba miraculosament a la costa d’una illa desconeguda en el moment en què la tripulació havia esgotat els queviures i pensava ja en la mort. Són els primers estrangers en arribar-hi en 36 anys. Inicialment, els pobladors els impedeixen desembarcar fins que confirmen que comparteixen la fe cristiana. L’estat els concedeix un temps d’estada limitat a sis setmanes, i amb la prohibició d’allunyar-se de la ciutat sense permís.

Prosperitat i benestar

Bacon atribueix la prosperitat i el benestar dels nous atlants als viatges que feren en temps remots i dels quals els europeus no conserven cap record. Era una edat d’or avui oblidada per la humanitat en què la navegació estava més desenvolupada i l’illa era coneguda i freqüentada per totes les nacions amb fama i poder. A la vegada, els illencs feien grans viatges a terres llunyanes i passaven per l’estret de Gibraltar, les mars Atlàntica i Mediterrània i les costes d’Amèrica (l’Atlàntida de Plató). Bacon explica la caiguda de la humanitat d’aquesta edat d’or en part per la destrucció de l’Atlàntida a causa d’un diluvi persistent enviat per Déu per castigar l’ambició desmesurada i l’afany de conquesta dels atlants, i en part pel declivi de la navegació que va afectar les altres regions del món per guerres i conflictes. La interrupció de l’intercanvi amb les altres nacions va provocar que els habitants de la Nova Atlàntida desenvolupassin una economia autàrquica i lleis que restringien els viatges a l’estranger per mantenir en secret la seva existència i la localització de l’illa i preservar-ne la prosperitat. Això no obstant, els illencs confessen que no viuen aïllats i que envien regularment viatgers a altres països habitats, on miren de passar desapercebuts adoptant la nacionalitat del país, amb la finalitat de posar-se al dia de les arts i les ciències i els nous descobriments, i resten en aquests països estrangers adquirint nous coneixements fins que són substituïts per altres companys i retornen a l’illa amb el saber acumulat, i mostres d’invents i instruments, així com experiments i llibres. Aquests viatges d’exploració i coneixement són els únics viatges permesos fora de l’illa i es fan regularment cada 12 anys. Els llocs i la identitat dels viatgers es mantenen ocults per garantir el bon resultat de les missions.

Les lleis dels nous atlants estableixen que els estrangers que arriben a l’illa puguin desembarcar-hi i quedar-hi a viure i tenir els mateixos drets que els nadius, o bé que puguin anar-se’n en qualsevol moment. Bacon destaca l’atractiu de la civilització de l’Atlàntida dient que després de tants d’anys només una minoria de 13 estrangers havia decidit retornar als seus països d’origen, i que tanmateix els illencs estaven confiats que encara que en revelassin l’existència ningú no els creuria. En definitiva, els nous atlants valoren els viatges històrics de descobriment i l’art de la navegació i, per això, tenen una estàtua de Cristòfol Colom, el descobridor de les “Índies occidentals”, i una altra dedicada a l’inventor del vaixell.

En un sentit general, es pot afirmar que els viatges, per al filòsof anglès, no tenen una motivació comercial, i que, per tant, la felicitat i el benestar humà depenen del coneixement i no dels béns materials. Aquesta conclusió es pot relacionar amb un comentari de l’autor a favor de la superioritat del coneixement directe del qui viatja i veu les coses amb els seus propis ulls en relació amb el coneixement que s’adquireix sense moure’s de casa a través de la lectura dels relats dels viatgers, i que immediatament matisa en l’afirmació següent atorgant un valor complementari a ambdues fonts de coneixement. Quant a la divulgació dels avanços científics i tècnics en possessió dels nous atlants, Bacon manté una posició dubitativa intermèdia entre la necessitat de preservar la seguretat dels illencs i la de compartir els coneixements per contribuir a l’avanç d’altres nacions i ser coherent amb la motivació i l’interès que el du a l’escriptura del llibre.

Joves inexperts i experimentats

Bacon tracta dels viatges de manera més reflexiva en un dels seus assaigs, que titula Sobre els viatges. En aquest text breu escrit el 1625, Bacon fa una distinció inicial entre els viatgers joves inexperts i els experimentats, i se centra en els viatges que fan els més joves amb la finalitat de completar la seva educació. Per a Bacon, un viatger jove ha d’aprendre molt en poc temps, i per això ha de seguir una sèrie de recomanacions que li seran molt útils durant les diferents etapes d’un viatge. Així, a l’hora de fer els preparatius, el viatger s’ha d’esforçar per adquirir alguns coneixements sobre l’idioma del país que vol visitar, a la vegada que ha de comprar un mapa i una guia del país i aconseguir recomanacions de persones del lloc qualificades. Durant el viatge, ha d’anar acompanyat d’un guia o tutor que conegui bé l’idioma i el país, i que el pugui orientar sobre les coses que mereixen ser visitades; ha d’escriure un diari; ha de separar-se dels compatriotes i relacionar-se amb els residents; ha de procurar entrar en contacte amb el personal de l’ambaixada, i estrangers de renom. Bacon considera que un jove viatger també ha de ser discret i prudent i evitar situacions problemàtiques, per això cal que prèviament hagi après a tractar amb persones conflictives. No descuida tampoc el moment del retorn. Així, és partidari que el viatger, una vegada hagi tornat a la seva pàtria, mantingui una correspondència selecta amb algunes persones que ha conegut, que no imiti els costums estrangers i sàpiga mantenir els propis del seu país, que conservi la manera de vestir habitual, i que en les converses sobre el viatge eviti contar anècdotes poc significatives. També proporciona una llista extensa de les coses que han de ser visitades, sobretot les corts dels prínceps, els tribunals de justícia i els sínodes eclesiàstics, a més de les esglésies i monestirs, els monuments civils i militars, les cases i jardins, les ciutats i poblacions, els col·legis, biblioteques, les col·leccions, els ports i les embarcacions, exercicis d’equitació, esgrima, instrucció dels soldats, i “tot allò que sigui memorable”. I si és possible, convé que destini part del temps a assistir a alguns espectacles públics, festes i cerimònies, com noces i funerals, i execucions capitals.