Filosofia dels viatges (VIII)

PalmaGeorge Berkeley és un filòsof a qui li agrada viatjar. El 1713 es dirigeix a París per assistir a la coronació del nou rei de Sicília, i s’entrevista amb l’idealista cartesià Nicolas Malebranche. El 1716 acompanya George Ashe, fill del bisbe de la localitat irlandesa de Clogher, en el Grand Tour per Europa, en qualitat de preceptor, i travessa els Alps, visita Roma, Nàpols, Sicília, Florència, Venècia i altres localitats italianes, a més de la pròspera ciutat francesa de Lió. El periple europeu dura quatre anys. A finals de 1728 es trasllada a Amèrica amb la intenció de fundar una escola missionera que instrueixi els indis i els colons en la fe cristiana a les illes Bermudes, convençut que és una bona elecció perquè allà el clima és favorable, hi ha abundants recursos naturals i els indis que les habiten conserven la bondat natural i no estan encara corromputs pels vicis europeus, però no obté el finançament suficient i acaba instal·lat en una casa a prop de la localitat de Newtport (Rhode Island). El 1732 finalitza la seva estada americana i retorna a Londres sense haver realitzat el seu projecte missioner.

El filòsof il·luminista Dennis Diderot s’interessa pels viatges de descobriment, i específicament per la visió antropològica que l’explorador Louis Antoine de Bougainville proporciona d’Haití en la Descripció d’un viatge al voltant del món (1771), i escriu un Suplement al viatge de Bougainville (1772), en què defensa la tesi que l’ingenu salvatge haitià és més feliç que el malvat home europeu, perquè segueix les lleis de la naturalesa. En aquesta mateixa obra, deixa anotats alguns apunts sobre la seva concepció més general dels viatges i els viatgers de l’època. Posa en boca del personatge identificat en el relat del Suplement amb la lletra A la idea que el viatger és un ofici que té un caràcter “errant i dissipat”, i es troba als antípodes de ser una activitat contemplativa, perquè requereix estar disposat a desplaçar-se a grans distàncies i formar part de la tripulació d’un vaixell de dimensions molt reduïdes i estretes, en comparació amb els territoris descoberts. El personatge B complementa la descripció del viatger amb els perills que amenacen la vida dels navegants, com patir un naufragi o restar perduts sense pa ni aigua i exposats a animals salvatges, i que provenen de la intervenció dels quatre elements (terra, aigua, aire i foc). Tanmateix, Diderot valora el viatge de Bougainville, perquè en un sentit general no només ha permès progressar en el coneixement de la Terra i els seus habitants, sinó que també, i ara en un sentit més particular, com observa el personatge B, li ha permès abandonar l’opinió equivocada de pensar que a cap lloc es viu millor que a casa.

Diderot deixa escrites algunes reflexions sobre els viatges mentre compara el tarannà dels viatgers europeus antics i moderns amb els habitants més o manco civilitzats de les poblacions d’acollida. Aquesta comparació antropològica forma part del capítol IV Sobre les nacions salvatges del Tractat de la barbàrie dels pobles civilitzats (1770) integrat inicialment dins l’obra col·lectiva Història de les dues Índies (1770). Concretament, parla de l’hospitalitat amb la qual són tractats els viatgers europeus per part dels nadius brasilers, i la pren com a prova concloent de la sociabilitat humana. Localitza aquest instint hospitalari en els primers temps històrics, en el vincle estret que s’estableix entre famílies i nacions allunyades geogràficament a través dels exiliats que emigren a terres estranyes per tal de fugir de possibles condemnes i càstigs. Segons Diderot, en aquests temps antics, els amfitrions incivilitzats acullen els viatgers a casa seva com si fossin nous amics o uns membres més de la família. Es tracta d’una experiència generadora d’un deute d’agraïment del qual es fan càrrec de molt bon grat els descendents dels emigrants. Aquesta visió tan hospitalària dels viatges desapareix amb el progrés de la civilització i deixa pas a una relació comercial que esdevé també immoral a causa de la vilesa i rapacitat dels viatgers que es creuen amb el dret de maltractar i subordinar els amfitrions senzillament perquè paguen per gaudir de l’allotjament.

El sistema penitenciari

Un dels filòsofs i polítics més destacats del segle XIX, Alexis de Tocqueville, viatja successivament als Estats Units per estudiar el sistema penitenciari i la seva jove democràcia, però sens dubte el viatge més impactant és el que fa juntament amb el seu amic Gustave de Beaumont el mes de juliol de 1831, mogut per la curiositat de conèixer les tribus índies. Segueix una ruta a peu i a cavall des de Detroit fins a la localitat de Saginaw que relata a Quinze dies en el desert americà (1840). El seu testimoni commou perquè descriu la destrucció dels boscos i les terres sagrades dels indis per construir noves ciutats per als homes blancs, i a la vegada té un gran valor etnològic perquè mostra els efectes antropològics de la colonització, en la seva etapa final d’assimilació dels pobles aborígens per part de l’home blanc i l’estat social. Diu textualment amb un sentiment de nostàlgia que “a totes bandes, la cabana del salvatge havia deixat pas a la casa de l’home civilitzat; els boscos havien estat arrasats” i “any rere any, els deserts es converteixen en pobles; els pobles, en ciutats”. Tocqueville insisteix en la idea que l’assimilació dels indis suposa en realitat la seva extinció, perquè és una raça que no sap adaptar-se a la vida civilitzada i l’adopció dels costums dels habitants nord-americans, com l’aiguardent, els mata. Destaca que aquesta destrucció és vista pels nord-americans amb total insensibilitat, com la conseqüència natural i inevitable del progrés i la civilització, i que avança a gran velocitat a causa del sentiment generalitzat del poc valor atribuït a la vida d’un indi. Inicialment, li criden l’atenció els efectes negatius dels costums, els hàbits i les idees de la civilització sobre el caràcter i la fesomia dels indis civilitzats: la depravació i maldat dels seus rostres, l’extrema primesa i baixa estatura, i la conducta viciosa. Es queixa de la mentalitat economicista nord-americana incapaç de comprendre que algú se senti atret per la curiositat per la naturalesa i el valor de la solitud, el silenci, la tranquil·litat i la bellesa del paisatge. Es deté en l’anàlisi de la figura del pioner com a representant de la raça europea de conqueridors que cerca la fortuna i la riquesa a través del sotmetiment de la vida salvatge amb l’únic pensament de fer un gran negoci del bosc i de tot el que l’envolta. Dins la naturalesa més salvatge, el viatger Tocqueville reté la respiració i gaudeix escoltant els sons del silenci, acompanyat de la consciència de l’abandonament i la confusió d’arbres i arbustos que li impedeix veure l’horitzó i orientar-se. El darrer tram del viatge que du Tocqueville i el seu acompanyant als confins de la civilització el fan guiats per dos indis joves. La ruta té moments d’incertesa i desconfiança cap als guies i quan han de passar per un poblat indi. Tocqueville idealitza els indis salvatges i els compara amb els filòsofs, diu exactament que “l’indi és el més filòsof dels homes”, i ho diu perquè té poques necessitats, ignora i menysprea els plaers, viu estoicament, valora la seva independència i encara no està sotmès als desitjos ni a la cobdícia.