Filosofia dels viatges (XI)

PalmaEn el segle XX Bertrand Russell té clar que no és el mateix viatjar que fer turisme. Un viatger s’emociona descobrint i explorant un nou lloc, i a la vegada se sent bé sabent on es troba. Creu que des de principis del segle XX ja no es viatja com abans. Tanmateix, recomana viatjar a països estrangers, perquè és bo per superar-ne els prejudicis, però sense deixar de ser crítics amb els costums aliens.

El polemista filòsof Gustavo Bueno defineix l’home en funció del camí i el viatge com a homo viator i dedica tot el pròleg del llibre de Pedro Pisa Menéndez, Caminos reales de Asturias (2000) a desenvolupar aquesta visió antropològica. Segons Bueno, l’home sempre està en camí de retorn cap a un altre món del qual prové en sentit metafísic i religiós. Aquesta idea d’home com a camí queda reflectida en un nivell més transcendent quan Crist diu de si mateix: “Jo som el camí”. Queda clar que des del punt de vista metafísic, l’home és un viatger que s’encamina en direcció a la vida eterna. Ja centrat en l’anàlisi del concepte de viatge, Bueno diu que es construeix sobre les idees de moviment i desplaçament i que es caracteritza per ser un recorregut espacial determinat cap a llocs més o manco llunyans. El viatge sempre fa referència a un camí que pot ser recorregut en un lapse de temps, és un camí en el temps, i suposa el retorn al punt de partida. No hi ha viatges sense retorn. En el viatge es produeix un allunyament del lloc en el qual s’habita, un abandonament temporal del cercle d’amics i coneguts, i l’establiment de noves relacions amb altres grups humans. Per a Bueno, és tan important viatjar com contar el viatge. Reconeix l’existència de diversos tipus de viatge. D’una banda, distingeix els viatges reals dels falsos viatges, és a dir, d’aquells que no suposen cap desplaçament o que condueixen a llocs als quals no es pot viatjar perquè no figuren a cap mapa, com ara els viatges químics o psicodèlics, els viatges utòpics i els viatges espirituals. D’altra banda, els autèntics viatges seran aquells que tenen l’estructura canònica dels viatges, com els viatges històrics de descobriment de Colom o Elcano. A més, parla de viatges incomplets que es boten algunes de les regles típiques, com per exemple, els viatges científics d’exploració i els viatges religiosos de peregrinació a llocs sants.

Arribar als límits de l’experiència

El terme ‘home viatger’ no és original de Bueno, l’agafa d’una obra de Gabriel Marcel titulada precisament Homo viator (1944). Per a Marcel, viatjar és el mode de ser específicament humà, la manera de viure i fer enfront dels problemes vitals, és assumir la condició itinerant d’estar en el món de camí i pensar la vida dins l’espai i el temps. Segons Marcel, és l’ànima qui viatja, en una vida que també és un viatge a la recerca del desconegut, que consisteix a anar el més enfora que es pugui per tal d’arribar als límits de l’experiència humanament possible.

El filòsof Martin Heidegger representa un contrapunt en la visió de l’home essencialment viatger, ja que per a ell, l’essència consisteix a romandre a casa. Les raons a la seva renúncia a viatjar estan exposades en el breu escrit Per què seguim en la província? (1934), en què argumenta per què no vol abandonar la cabana de la Selva Negra per anar a la Ciutat. Per a Heidegger, el treball filosòfic està localitzat geogràficament, i no es pot fer a un lloc estrany. La seva filosofia pertany al camp, perquè el seu pensar manté una estreta relació amb la naturalesa i el treball del pagès. Diu en aquest text que l’esforç de pensar i trobar les paraules més adequades s’assembla a la resistència dels avets aguantant la tempesta i també a la duresa de les feines del camp. Se sent arrelat i a prop de l’essència de les coses en contacte amb el llenguatge viu i autèntic del camperol. Vol pensar com un pagès i no està disposat a deixar el seu refugi i acceptar la proposta de la Universitat de Berlín. En el text es lamenta del comportament dels turistes en el camp, com si l’aldea fos una pista d’aventures i entreteniment, i estiguessin ben enmig de la ciutat. El turista no sap estar en el camp i a més, destrueix l’entorn, els costums i les tradicions. Heidegger és partidari de mantenir la distància amb els ciutadans i preservar l’existència tranquil·la de la vida rural, per això elegeix mantenir-se fidel a la memòria camperola i formar part de l’esdevenir del paisatge i la terra i sentir la seva transformació en l’existència diària, ben enfora de l’actitud contemplativa d’un turista o visitant que mira desinteressadament el paisatge.

Jacques Derrida en la seva correspondència relaciona els viatges amb la mort, confessa que mai viatja sense pensar en la possibilitat de no retornar a casa, anticipa la seva mort i s’entreté a posar-li fins i tot una banda sonora.

Marc Augé s’aproxima als viatges amb la mirada acostumada d’un etnòleg que analitza les actituds dels turistes amb relació als llocs visitats, perquè lamentablement, com bé exposa en El viatge impossible (1997), els viatgers motivats pels descobriments i que anaven a l’encontre dels habitants i dels paisatges han desaparegut sepultats per la ficcionalització i desrealització del món promoguts per les agències de viatges. Augé retrata la tipologia del turista modern en una sèrie de diaris de viatge que comprèn els tres primers capítols del llibre, en què comparteix les impressions i anotacions sobre la conducta dels visitants de Disneylàndia, la localitat costanera de La Baule i el parc aquàtic Center Parcs de Normandia.

Reviure les emocions

Augé està convençut que els visitants de Disneylàndia hi van per gaudir del plaer de retrobar-se amb el món conegut i poder dir que hi han estat i provar-ho a través de les fotografies preses. Percep que és un parc temàtic pensat perquè els adults revisquin les emocions i les vivències de la infantesa amb l’ajuda dels personatges de les pel·lícules Disney i gaudeixin de l’espectacle i la fascinació que provoca la sensació de llibertat de visitar la recreació d’un lloc inexistent. Augé analitza també la vida a la platja de La Baule i Saint-Marc a través de l’ús del temps i l’ocupació de l’espai i els cossos, i ofereix una interpretació política molt aguda sobre l’ocupació de l’espai i la democràcia, i l’accés a la mar i les desigualtats socials, que concreta, per exemple, en la manera com els rics accedeixen a la mar de manera exclusiva i gaudeixen de les millors vistes. La platja l’inspira una regla de la desigualtat, segons la qual “com més a prop es troba la naturalesa més s’observen les desigualtats”. Augé atribueix l’èxit del parc d’atraccions aquàtic a la capacitat d’oferir als visitants la possibilitat de fingir que es troben en un paradís tropical, “de jugar a fer com si...” realment estiguessin allà on no són. En aquest parc tot és un decorat, no hi ha més realitat que la ficció, i que segons Augé representa el futur de la humanitat en què l’espectacle serà la realitat i ja no hi haurà cap distinció entre realitat i ficció. El pronòstic és que el món sencer es convertirà en una realitat ficcional. Malgrat tot, Augé es resisteix a la desaparició del viatger i defineix com una de les tasques més urgents aprendre a viatjar de bell nou i anar a la recerca de les singularitats i la diversitat cultural i humana.