El final de la innocència

1. Memòria. Aquell 11 de setembre de 1973, al cap tard, devíem ser unes mil persones a una protesta improvisada davant de l’ambaixada de Xile a París. La majoria dels reunits eren dirigents i militants de l’extrema esquerra, encara que tot d’una va aparèixer Yves Montand i poc després Michel Foucault. La sensació d’impotència pesava sobre les espatlles. Sabíem que no hi havia res a fer i que les notícies serien cada cop pitjors. Els colpistes necessiten exacerbar la maldat perquè creuen que la por és imperativa per imposar la servitud. I estan instal·lats en la pèrdua de la noció de límits: tot els està permès. Per als joves esquerrans de la meva generació, aquell dia va ser el final de la innocència. Volíem creure que es podia arribar per la via democràtica a un socialisme democràtic. I que Salvador Allende era l’elegit per demostrar que això era possible sense violència i sense dictadures.

Feia cinc anys (1968) que hi havia hagut un sobresalt mundial que semblava anunciar un canvi d’època. De Berlín a Tòquio, de Mèxic a Praga, de Califòrnia a París i Roma, els carrers s’havien omplert de gent amb la il·lusió de començar a passar pàgina a la Guerra Freda i obrir les portes del futur. Els tancs russos a Praga, la policia i els poders establerts arreu, varen tornar ràpidament les coses al seu lloc. Sempre recordaré una anècdota que em va explicar José Bergamín. En plena agitació a la capital francesa, passejant pel Barri Llatí va veure la porta del ministeri de Cultura oberta, va decidir entrar-hi, coneixia la casa, i va anar avançant pels passadissos sense que ningú l'hi impedís, fins a arribar al despatx d’André Malraux. El ministre estava sol i, al veure’l, va aixecar els braços enlaire i li va dir: “Sortosament, tenim el Partit Comunista”. I efectivament ja es van ocupar d’organitzar la desmobilització.

Els poders establerts d’un cantó i l'altre dels murs de la Guerra Freda, superada la sorpresa inicial, van anar per feina. De la mateixa manera que el president Lyndon Johnson no va fer res per ajudar Alexander Dubcek quan els tancs russos van entrar a Praga, Leonidas Breznev, cinc anys més tard, no va moure un dit per donar un cop de mà a Salvador Allende. Com diu la historiadora Sophie Baby: “la impunitat i el dret a l’oblit han de deixar lloc al deure de jutjar i de recordar”. Pinochet tindrà sempre un lloc a la història universal de la infàmia i Allende l’honor del reconeixement i la memòria.

2. Futur. El cop d'estat contra Allende, culminació del retorn a l’ordre després del desplegament de les fabulacions revolucionàries de l’any 68, va ser el final de les il·lusions d’unes generacions i, per tant, el moment del decaïment del mite de la revolució. La ressaca va ser dura, el fracàs de les vies pacífiques va obrir pas als Anys de Plom que a Europa van marcar especialment a Itàlia, Alemanya i Espanya. La violència terrorista d’extrema esquerra (amb la variant etnonacionalista d’ETA) va fer estralls, arribant a l’incomprensible extrem del cas basc, que es va perpetuar després de la dictadura. Aldo Moro sempre serà una icona de la dignitat en aquell cruel període (i de les misèries del poder que el va deixar sol).

Resultat de tot plegat, es va passar de la pregunta sobre si la revolució seria possible a la pregunta sobre si era desitjable. I així podríem dir que el conflicte polític ha anat avançant cap al reconeixement dels drets, la llibertat, la igualtat i la dignitat de les persones, fins avui, en què l’avantguarda està en el feminisme, i en tots aquells moviments com l’ecologisme que posen en evidència els supremacismes estructurals que articulen les nostres societats. Mentre les esquerres es ressituen, no val a badar: l’ascens de l’extrema dreta anuncia la nova amenaça, l’autoritarisme postdemocràtic, dels que no suporten que vulguem ser lliures.

Si el 68 Praga va anticipar el que el 89 seria l’esfondrament dels sistemes de tipus soviètic, Xile el 73 va ser un senyal del que seria després l’anomenada revolució neoliberal, que, malgrat la crisi de 2008, configura la governança del món. L’avantguarda, ara mateix, està en la defensa de la diversitat de la condició humana i el combat contra els supremacismes que ofeguen la dignitat.