Finals de gener

El mes de gener, amb el dia breu i el sol engorronit, com ho deia Carner, comença, cap al final, a allargar una mica la seva llum i fer-nos, als crèduls, la il·lusió d’una petita primavera. Les mimoses comencen a florir i també les prímules i, fins i tot, alguna violeta que anuncia la florida perfumada del Dimecres de Cendra. S’acosta la Quaresma, amb les seves promeses de resurrecció, de llum i perfums. Però abans haurem de passar per dies de sacrifici, de renúncia, de sofriment. El mes de gener és un mes net, sense gaire destorbs. Un cop passat el Cap d’Any i el dia de Reis ja tot és pla, sense sorpreses. Tot i que un vint-i-sis de gener Barcelona va ser ocupada per les tropes feixistes i així va començar una història que encara dura. Però el vint-i-dos vaig néixer jo i lord Byron i el rector de Vallfogona, i el vint-i-set, Wolfgang Amadeus Mozart. Dates per celebrar. M’agrada el gener, amb els seus indicis de primavera, però encara amb marges gebrats i fred de matinada i filagarses de boira cobrint els rius i els camps i els camins dels matiners. M’agrada el gener, quan la mar baixa de nivell i els oriços són plens i fa un sol solet confortable que convida a menjar-ne vora mar. Bé, tot això ja és una operació nostàlgica. Cada dia hi ha menys oriços i aquest any no n’he menjat ni un. Sembla que surten mig buits. Això m’han dit. Potser també tenen un virus maleït. La naturalesa es venja dels humans, dels nostres excessos, del nostre maltractament. 

Demà passat entrarem al febrer. El dia 4 va ser Girona que va ser ocupada per les tropas nacionales i va començar la llarga i tenebrosa postguerra de les venjances, les restriccions i el racionament. Del pa negre de serradures, dels penellons i de la por. I de la vergonya d’haver de suportar la indignitat de ser humiliat i vexat i oprimit. Convenientment maquillat, això encara dura. No sé per què, en aquests dies de confinament penso sovint en la postguerra que vaig viure els darrers anys quaranta i m’imagino la que es va viure abans que jo tingués coneixement i un inici de memòria. Recordo la frase més repetida per la meva àvia, l’àvia Domingueta, que sempre deia: “Abans de la guerra...” “Abans de la guerra...” era una frase que sonava a llum, a abundància, a inabastable felicitat. Abans de la guerra hi havia unes coses que se’n deien panets de Viena, abans de la guerra no treien la llum… A casa havíem posat llums de gas, que portaven una samarreta que, encesa, es tornava incandescent. Es protegia amb un pàmpol de vidre. A la botiga s’havia instal·lat un gran llum de carbur. Això fins que, ja als cinquanta, es va comprar un grup electrogen que anava amb gasoil i feia un soroll marejador. Però feia electricitat i les bombetes tornaven a fer llum. Abans de la guerra no havíem d’anar a comprar tallant cupons de racionament. Però després de la guerra hi havia l’estraperlo. A l’estació, es podia comprar als maquinistes sucre francès i cafè de veritat, La Tour o Saint Louis, i l’oli com cal el portava a casa un paleta de Cadaqués. Tot això perquè, gràcies a la botiga, el meu avi podia aconseguir roba de llençols d’estraperlo, de la vídua Tolrà, que era una cosa indispensable per a aquests intercanvis alimentaris. Tot i que els grans menjaven pa negre, jo, que era un nen mimat, menjava pa blanc. Un amic de casa tenia un mas i desviava farina. No la donava tota al Servicio Nacional del Trigo. Se’n quedava. Amb aquesta farina, el flequer Oriell, del final de la Rambla, al començament de l’Argenteria, feia un pa blanc daurat i perfumat, paradisíac. El meu pare, un cop per setmana, anava a buscar un pa amb una cartera de documents, de cuiro negre. El pa blanc era només per als nens. 

Hi penso molt en aquells anys, ara, en aquest confinament municipal. La gent es va espavilar, moltes vegades poc solidàriament. La postguerra i tot el franquisme van ser una formidable escola d’insolidaritat. D’això en sabem els catalans. De ser insolidaris, vull dir. 

I el febrer ens portarà unes eleccions. Unes eleccions forçades per la intervenció de l’Estat amb la inhabilitació del president Torra pel no res d’una pancarta. Unes eleccions que no decidiran res, perquè aquí no decidim mai res. Tot ho decideixen a Madrid. Ja no sé per què en fem, d’eleccions. Si els resultats no agraden, doncs es truca al poder judicial i s’inhabilita qui sigui. Catalunya ha de tornar al bon camí, a la humiliació de la postguerra. Tothom callava. Això és el que hem de fer, els catalans: callar, callar i callar.