Finançament, ara o mai
Tot i que en política el concepte mai no existeix, poso aquest títol per fer entendre que es tracta d’un tema transcendent per a la vida col·lectiva dels catalans, siguin les que siguin les seves idees o opcions polítiques. Aquests dies, arran de les especulacions per saber si es podrà investir un nou president de la Generalitat, se’n torna a parlar molt. El tema mereix deixar algunes opinions escrites.
La primera consisteix a recordar que no estem parlant d’un assumpte nou. De fet, és més vell que l’anar a peu. Del finançament en parlen els dos Estatuts d’Autonomia que s’han fet a Catalunya en les darreres dècades –el de 1979 i el de 2006–, i de finançament se n’ha discutit sempre que a un govern espanyol en minoria li ha calgut el suport dels partits catalanistes. Per tant, res de nou a l’horitzó. De fet, l’últim intent seriós per abordar aquest tema va ser l’any 2012, quan se li deia “Pacte fiscal en la línia del concert econòmic“. Ara se li diu d’una altra manera, però ja se sap que els noms muten.
La segona opinió és, de fet, una constatació: des de fa deu anys, quan va caducar el model de finançament encara vigent, cap govern espanyol de cap color no ha tingut el més mínim interès a impulsar-ne un de nou. La llei ordena de manera taxativa que cada cinc anys s’ha de renovar el model, però els primers obligats a complir-la, és a dir, els governs centrals, s’han passat el mandat legal pel clatell, amb l’excusa de l’enorme complexitat política que comporta fer-hi front. Certament, la dificultat existeix i les batusses pels diners sempre afloren, però altres temes més complexos s’han tirat endavant.
La tercera opinió resideix en fer notar un tema d’oportunitat i d’eficàcia polítiques: un objectiu tan rellevant com un canvi en profunditat en el model de finançament és millor plantejar-lo quan tens la màxima força a les teves mans. En la legislatura present, aquest moment ja es va donar: va ser la investidura de Pedro Sánchez. Per al partit socialista, retenir la Moncloa ho era tot, sobretot després de perdre gairebé tot el poder territorial a Espanya. Ara ja tenen el govern i, per tant, disposen de més marge de maniobra per anar trampejant les situacions i els calendaris. Tot i això, els partits independentistes segueixen essent imprescindibles per aprovar els reptes més sensibles, entre d'altres, els pressupostos. Han perdut força respecte del punt d’arrencada de la legislatura, però en segueixen tenint molta. I cal aprofitar-la, perquè aquestes situacions no duren sempre.
Si certament el tema del finançament ha de situar-se en el frontispici de l’agenda catalana, vull posar l’accent en què hem de parlar de dues coses: de poder i de diners. Angoixats i necessitats de diners com estem, històricament hem posat més la proa en obtenir recursos que no pas en guanyar poder. Ara ens cal un nou enfocament: hem d’equilibrar les dues cares, perquè són la mateixa moneda. Si deixem les coses com estan, fins i tot disposant de més diners, amb el temps tornarem a patir. La sobirania fiscal és sobretot poder, i del bon exercici d’aquest en vindran més recursos, aquells que són del tot necessaris per al benestar de la població i per al progrés de l’economia.
De quina mena de poder estem parlant? Sobretot de dos de fonamentals, que els bascos i navarresos ja tenen sense que s’hagi trencat Espanya: el poder de recaptar i gestionar els impostos, i el poder de modificar-los en el propi Parlament. D’aquests dos poders, Catalunya en disposa de manera mínima. I vull deixar constància que disposar-ne de forma plena no costa ni un euro. Per obtenir-los no cal canviar la Constitució, solament cal modificar com a màxim alguna llei orgànica. No pretenc insinuar que sigui fàcil; conec de primera mà l’enorme complexitat del tema. Ara bé, difícilment trobarem un millor moment per posar tota la carn a la graella, tenint present l’actual aritmètica parlamentària a Madrid. O ara, o mai.
Si aconseguim disposar d’una hisenda catalana plena, és a dir, de la nostra sobirania fiscal, aleshores cal abordar el tema dels diners. Poders i recursos haurien de negociar-se en paral·lel, però començant pels primers, partint de la base que els poders es queden i els diners van i venen segons les circumstàncies, sempre capricioses i, per tant, volàtils. És el que en castellà es coneix com el fuero i el huevo. Necessitats com estem dels ous, no perdem de vista la importància de controlar el corral.
Per obtenir els diners que ens fan tanta falta i per reduir el dèficit fiscal que ens frena existeixen opcions diferents. La més clara i objectiva consisteix a fixar una quota anual a través de la qual Catalunya pagaria a l’Estat pels serveis dels quals s'ocupa, junt amb una segona quota destinada a la solidaritat amb els territoris menys productius i més necessitats. D’aquesta manera es poden combinar tres principis bàsics: transparència, solidaritat i sobirania. Actualment, la transparència és opacitat, la solidaritat és barra lliure i la sobirania fiscal és residual. O ara o mai.