El finançament català i l'estat federal

Espanya, lluny dels sistemes federals de finançament

Sota un soroll mediàtic enorme, en aquest article intentaré traspassar les dues línies de foc del debat partidista del nacionalisme espanyol per intuir per on poden anar els trets pel que fa al pacte entre Catalunya i l’Estat. La idea seria poder neutralitzar-los i assolir una pau definitiva. Com que no hi ha bandera blanca ni comissions tècniques que busquin un acord, aquest objectiu no està garantit. Avui, els polítics, analistes i acadèmics sembla que tots formin part d’un bàndol i tinguin com a reclam acabar amb l’enemic o erosionar-lo, en un exemple d’allò del com pitjor, millor i del peti qui peti.

Segons el meu punt de vista, l’acord avança en l’Espanya federal. Està clar que n’hi ha que no ho volen i prefereixen l’estat unitari. Per això parlen de guerres confederals i de la rendició de l’Estat. El seu objectiu és legítim, però crec que els seus arguments són equivocats. Foedus (l’arrel de federal) vol dir pacte: federar és compartir –també la sobirania fiscal–. Són els ciutadans els qui paguen impostos, però en un esquema federal ho fan als governs que els representen al territori i per sufragar les competències respectives. Els estats confederats no comparteixen sobiranies i els seus acords són paccionats. Qui no estigui d’acord amb què implica ser federalista té l’arsenal tradicional dels arguments de l'unitarisme polític i la recentralització sense que calguin més eufemismes confusos.

Tot acord concerta, però no tots els concerts són com els de les comunitats forals. Aquests tenen una metodologia determinada en la concreció dels serveis a transferir: la quota no és cap contribució solidària, sinó el pagament per uns serveis internament pactats, valorats no segons el cost efectiu sobre el seu territori, sinó participant del cost estatal estimat. I això mentre no s’acabin transferint totes les competències. L’aberració en el seu càlcul porta a quotes negatives, sense cap mena de transparència que la pugui justificar per a una comunitat rica que, a més, no contribueix a la solidaritat interterritorial. En la batalla de les justificacions d'aquest model, són habituals les enteses entre experts o col·legues de les comunitats –privilegiades o subsidiades– que tenen com a objectiu comú mantenir un statu quo que les beneficia. Lluitar tècnicament contra aquests interessos avui és molt difícil.

L'ordinalitat és normal en els anivellaments entre ens federats. Hom contribueix al conjunt però mai a risc de l’infrafinançament propi. Hom pot cedir la progressivitat fiscal en la mesura que la comunitat té ciutadans més rics, però mai arriscant-hi el finançament dels propis serveis públics.

La proposta catalana complementa optativament la via del règim comú. Aquesta està basada en un Estat que ho recapta tot i transfereix recursos segons ell estimi les necessitats fiscals de cada comunitat. En canvi, la via de la capacitat fiscal que obre l’acord, comporta risc de la mà de la responsabilitat fiscal, i no garanteix al llarg del temps les cobertures de despesa independentment de l’esforç fiscal de les comunitats. No crec que totes les comunitats s’apuntin avui a aquesta opció. Cal una forta voluntat d’autogovern, que és evident que no existeix en la majoria de comunitats que estan proposant la recentralització de competències.

Per fer efectiu el pacte fiscal estaria bé comptar amb estructures d’estat que de veritat siguin de tots i no només de l’administració central. Així en el cas de l’Agència Tributària compartida. Qui recapta els impostos de cada jurisdicció no és tan important com a quins fons acaben nodrint aquells ingressos, posant fi a transferències tardanes, interpretables en el seu destí, o a les bestretes, per a poder planificar així millor els recursos propis.

L’acord és singular, està clar, ni que sigui a la vista de la comunitat que ha iniciat el canvi de règim. I, tot i que això no el faci exclusiu ni excloent, no es pot supeditar la viabilitat de la proposta a la satisfacció de tota la resta de comunitats. Que després es faci extensiu a altres comunitats ha de ser possible si l’Estat, des de les seves competències, comparteix més finançament. Però el reconeixement de la singularitat d’un no pot sotmetre’s a la conveniència d’altres. Catalunya no és Múrcia, ni Galícia Madrid. Tot a la vida té elements asimètrics que han de conviure.

Espanya, amb la cançoneta d'estat quasifederal, s’ha situat en un parany en què l'Estat arbitra les baralles que es visualitzen entre comunitats, en comptes d’esmenar els errors d’una política estatal redistributiva. Això ho podria fer amb les seves competències, avaluades en el seu objectiu com fa la Unió Europea en les seves inversions, i no a través de l’anivellament horitzontal entre les comunitats. El pes minso de l’actual fons de compensació territorial de l’Estat és el símptoma més significatiu d’aquest parany.

Sento que el president Sánchez anuncia que vol revifar el Fons de Compensació Interterritorial (FCI) i posar-hi més diners per a totes les comunitats. Sembla una mesura adequada per treure la pressió del desenvolupament regional –més dedicat a les infraestructures– al finançament autonòmic –que s'ha de dedicar als serveis bàsics del benestar–. Així mateix, posar més diners al conjunt pot ser la vaselina per vèncer resistències. Però cal estar atents que això segon no supediti l'efectivitat de la proposta catalana. En el futur hi haurà més recursos que dependran de la consolidació fiscal europea i d'aprovar uns nous pressupostos. L'entrada de la multilateralitat mitjançant un nou sistema de singularitats deixaria la proposta catalana als llimbs de l'actual disbauxa.

Mantinc que fins i tot en el cas que inicialment la sortida de Catalunya del règim comú no suposés d’entrada cap finançament addicional substantiu, només per poder sortir del mal rotllo amb el qual la resta de l’Estat es mira les iniciatives catalanes, l’esforç hauria volgut la pena.

stats