Finançament: l’escull, Madrid
He defensat en diverses ocasions que el finançament de la Generalitat que han pactat ERC i el PSC és: a) un concert similar al de bascos i navarresos, b) un model que millora els ingressos de la Generalitat en un mínim de 6.300 milions d’euros l'any, i c) un model que només podrà veure la llum si la resta de CA tenen l’opció d’adoptar-lo.
Abans de la negociació, i posats a triar entre sortir del règim comú (obtenir la clau de la caixa) o millorar el finançament (reduir el dèficit fiscal), l’anterior govern de la Generalitat havia decidit sacrificar el segon per assegurar el primer. Per això, la proposta que es va elaborar poc abans de la convocatòria d’eleccions no parlava de quantitats de diners. L’objectiu principal era posar llum als recursos dels catalans: quins es queden a Catalunya, quins se’n van a l’Estat per pagar els serveis que aquest presta als catalans i quins se’n van en concepte de solidaritat amb les comunitats menys desenvolupades. Es considerava que, encara que la Generalitat acabés retenint els mateixos recursos, el sol fet de clarificar els comptes constituïa un primer pas per millorar-los més endavant.
El resultat de les eleccions ha precipitat una negociació entre el PSC i ERC que ha donat lloc a un acord en què el PSC (amb la benedicció del PSOE) no sols accepta el concert (encara que sense aquest nom), sinó que s’hi afegeix el principi –crucial– que la solidaritat està limitada per l’ordinalitat, i això és el que implica una millora importantíssima dels recursos que pertoquen a la Generalitat.
Com era d’esperar, tant una cosa (que la Generalitat surti del règim comú) com l’altra (que millori els seus recursos) han despertat l’oposició de molts. García Page i Borrell clamen perquè consideren inacceptable que la Generalitat sigui beneficiària d’un concert a la basca; tots clamen perquè, diuen, tot el que toqui de més a la Generalitat els tocarà de menys a ells.
El projecte només pot tirar endavant si els dirigents de les comunitats autònomes més mal finançades arriben a la conclusió que el que més els interessa és acceptar la generalització del model: que a ells també se’ls apliqui, si així ho decideixen. Per això el PSOE ha insistit tant en aquest punt.
La cosa estaria clara si no fos per la peculiar posició de Madrid. M’explico.
El principi d’ordinalitat estableix que una comunitat autònoma no pot rebre un finançament per càpita inferior al d’una altra comunitat que hagi aportat menys. A la pràctica, això implica que Catalunya no pot rebre menys que Cantàbria, que és la comunitat més ben finançada. En l’últim any liquidat, la Diputació de Cantàbria va rebre 784 € més per habitant que la Generalitat. Per igualar Cantàbria, la Generalitat hauria de rebre –com a mínim– aquesta quantitat multiplicada per la població catalana, o sigui, 6.300 milions més.
La generalització del model beneficiaria a totes les altres comunitats que aporten més que Cantàbria. Les que tenen molt a guanyar (entre 700 i 800 € per habitant) són Madrid, València, Balears, Múrcia i Andalusia. Dues CA més, Castella-la Manxa i Aragó, guanyarien al voltant de 400 € per habitant. En el cas d’Andalusia la millora representaria 6.000 milions més, en el de Madrid 5.600 milions, en el de València gairebé 4.000, i així successivament. En total, l’Estat hauria d’aportar al finançament de les CA un total de 26.000 milions d’euros més cada any. No és una xifra impossible (representa l'1,7% del PIB espanyol), però en el context de consolidació fiscal exigida per la Unió Europea per reduir el deute públic, no serà gens fàcil quadrar els comptes.
Per tant, el model només pot tirar endavant si de Mazón a Moreno Bonilla passant per Lambán, García Page i Prohens es forma un front favorable al canvi de model. Difícil, perquè o són del PP o com si ho fossin; però no impossible, perquè hi tenen molt a guanyar.
Ara bé, a l’hora d’estendre el model, el cas de Madrid representarà l’excepció, perquè no resultarà gens trivial calcular quina és la despesa en què ha incorregut directament l’Estat en benefici dels madrilenys, perquè l’Estat fa a Madrid moltes coses que no fa enlloc més. Per això, encara que el seu govern rebi menys que Cantàbria, sembla clar que la Comunitat de Madrid no està tan infrafinançada com ho estan Catalunya, Balears o València.
Madrid no serà, doncs, un aliat, i això és un problema, però ens ho podem mirar en positiu. Un dels avantatges del finançament pactat és que farà transparent què se’n fa dels impostos dels catalans: quants es queden a Catalunya i quants se’n van a l’Estat i per què. L’extensió del model a la resta de CA tindrà l’avantatge addicional de posar de manifest que Madrid no ha estat mai finançada com la resta de CA, encara que, sobre el paper, totes ho estiguem amb un mateix règim comú.
