Finançament: les perversions de la solidaritat
La socialització espanyola de l’acord de finançament singular de la Generalitat de Catalunya firmat entre ERC i el PSC està resultant penosa. Penosa per a Catalunya, penosa per a ERC i per al PSC, penosa per al govern de Pedro Sánchez i per al PSOE, i penosa també per a Junts. Potser totes aquestes dificultats reforçaran l’esperit de supervivència de la majoria de què, plegats, disposen. Les veus que s'han aixecat des del Partit Popular i des de les comunitats autònomes que governen és eixordador. No es queden enrere les poques comunitats autònomes governades pel PSOE i, fins i tot, ha aparegut el lehendakari basc a defensar el caràcter solidari de la quota basca.
Tanmateix, si filtrem el soroll, el que ens queda és que aquell dèficit fiscal que es denunciava des de Catalunya i que tothom negava, Ebre enllà, resulta que és una mesura prou exacta, vista des dels superàvits de les comunitats autònomes beneficiades, de les transferències que es fan des de Catalunya a moltes comunitats autònomes. Ja va passar el mateix quan s’acostava l'1 d’octubre del 2017, quan la por que es posava al cos de molts espanyols derivava d’una utilització explícita de les estimacions catalanes de dèficit fiscal per calcular quant perdria cada comunitat autònoma. Ara ha tornat a passar el mateix, tot i la cura tinguda, primer per ERC en presentar el model de finançament singular i després pel PSC i el PSOE, quan van pactar-lo amb ERC, en subratllar que Catalunya, a diferència del País Basc, realitzaria una aportació a la solidaritat interregional.
Els criteris d’igualtat entre els espanyols predicats per la Constitució salten pels aires quan cadascú tracta de conservar els seus privilegis. Uns tenen règims singulars –o molt singulars–, altres han aconseguit que el règim comú sempre els sigui extremadament favorable, altres aposten per aprofitar la capitalitat. Les comunitats autònomes del PP, a més, rebaixen impostos, que els catalans no poden rebaixar per escassedat de recursos. Molts gaudeixen de la protecció, contrària a la igualtat que suposa rebre els diners que “toquen” però tenint un nivell de preus més baix que la mitjana, que permet estirar les transferències del model de finançament. Totes les comunitats autònomes uniprovincials poden sumar els pressupostos de la comunitat i els de la Diputació. Les que han estat protegides per criteris de població “ajustada” volen blindar el suplement d’ingressos que l’alteració de la xifra demogràfica els dona. El resultat final és que qui paga són els catalans, els balears i els valencians.
Fixem-nos en la solidaritat. Les aportacions de solidaritat es justifiquen per ajudar territoris més pobres a preparar-se per estar en condicions d’esdevenir més rics. Alguns, després de quaranta anys llargs d'estat de les autonomies, ho han aconseguit, mentre que d’altres, no gens. ¿Té sentit seguir fent aportacions a la solidaritat si els que la reben no la consideren com una empenta per millorar la seva productivitat sinó un dret adquirit? ¿Té sentit fer-la als que ja han convergit i fins i tot superat els nivells dels que els aportaven recursos? Els imports d’inversió pública per càpita poden ser molt més alts, la capacitat adquisitiva molt més alta, el benestar netament superior, però l’oprimit fiscalment ha de seguir contribuint. És normal que l’oprimit vulgui posar un límit al que ha de pagar. Un límit temporal i un límit quantitatiu.
Si les dades econòmiques són crues i contundents, encara són més clares les dades sobre el que pròpiament anomenem estat del benestar: la provisió de béns i serveis públics. Ja disposem ara de tres edicions del càlcul de l’índex de progrés social, a escala regional, per a tota la Unió Europea (2016, 2020 i 2024). Gràcies a aquesta enorme massa d’informació que no és econòmica en la seva natura, sinó el reflex dels recursos esmerçats a millorar el benestar de la ciutadania, mesurats pel benestar proporcionat, en resulta que cada quadrienni la posició de Catalunya –o sigui, els ciutadans que hi viuen– es deteriora de la quarta posició econòmica (PIB per càpita) a la dotzena posició en progrés social. Catalunya està per sota de la mitjana! Aquest progrés social es construeix mitjançant, principalment, l’aportació de recursos públics procedents, en bona part, de recursos catalans. Quina solidaritat es pot donar en aquestes condicions? Per què caldria contribuir solidàriament a comunitats autònomes que tenen uns índexs de progrés social superiors als de Catalunya?
Per què la dotzena comunitat autònoma en progrés social ha de ser l’única que contribueixi a la solidaritat amb les cinc que estan per sota seu? Per què no ho fan les onze que estan per sobre? La pregunta és simple i la resposta és òbvia: la dotzena comunitat autònoma no ha de ser la que contribueixi a les comunitats autònomes amb menys progrés social si no ho fan, en la proporció que toqui, les que estan per sobre. De manera que Catalunya no hauria de pagar solidaritat si no és que les més benestants paguen el que els toca proporcionalment i si les que estan per sota no aprofiten les subvencions massives per prosperar.