Finançament singular: ¿té encaix jurídic?
La proposta sobre un règim de finançament singular de Catalunya no és una novetat, malgrat que torni a ser d’actualitat de cara a un pacte polític que faciliti la investidura a la presidència de la Generalitat. La proposta actual, formulada en termes molt genèrics i poc precisos, prové del president del Govern de l’Estat, però des de Catalunya és una proposta que fa temps que s’havia plantejat per corregir el dèficit fiscal de Catalunya, especialment abans que la política catalana s’endinsés en el camí de la independència.
A vegades és necessari fer memòria i en aquest moment convé recordar que el Parlament de Catalunya va crear l’any 2011 una comissió d’estudi d’un nou model de finançament basat en el concert econòmic, la qual va aprovar un informe i unes conclusions el novembre d’aquell mateix any. Aquest informe conté un estudi especialment elaborat del marc constitucional i estatutari del finançament de la Generalitat que posa en relleu les possibilitats que ofereix aquest marc per evolucionar cap un règim singular i amb uns trets que incorporin elements semblants als que caracteritzen el model de concert.
Per arribar a aquesta conclusió cal tenir en compte dues premisses bàsiques. La primera és l’obertura i la flexibilitat que té el sistema de finançament autonòmic, perquè l’anomenat model comú no és un model definit ni predeterminat per la Constitució. La segona és el marge de maniobra que aquesta indeterminació dona a la decisió política a l’hora de definir un model concret de finançament. Com succeeix en molts àmbits, és important diferenciar el que són condicionants jurídics del que són criteris d’oportunitat política. Ho dic perquè molt sovint es fan servir arguments jurídics per rebutjar les opcions polítiques que no agraden o que no interessen.
És important remarcar la idea que la Constitució no estableix un model concret de finançament. Aquest és un àmbit de regulació que la Constitució deixa en mans del legislador i això ha comportat que siguin els Estatuts els que hagin establert previsions sobre el finançament i, de manera especial, la LOFCA com a marc general de coordinació de l’anomenat règim comú, és a dir, el que s’aplica a totes les autonomies llevat del País Basc i Navarra, territoris forals, on ha estat possible establir estatutàriament el model de concert o conveni.
L’Estatut de 2006 va intentar corregir els importants dèficits del sistema de finançament de Catalunya establint diverses previsions, l’aplicació de les quals hauria comportat canvis significatius respecte altres territoris; singularment, amb l’increment de la coresponsabilitat fiscal per mitjà de l’ampliació de la cessió de tributs; la creació de l’Agència Tributària de Catalunya consorciada amb l’Estat per gestionar-los; les correccions per reduir els efectes excessius de solidaritat interterritorial; les inversions en infraestructures i el reforçament de la bilateralitat.
Malauradament, aquestes previsions del nou Estatut no han pogut ser operatives a causa de la sentència del TC de 2010 que ho va impedir. Tanmateix, com recorda l’informe de la comissió d’estudi del Parlament, és important assenyalar que els problemes que planteja el TC respecte de les previsions estatutàries no ho són tant pel seu contingut, sinó pel fet d’estar incorporades en l’Estatut. El TC té especial interès en remarcar que, quan es tracta del finançament comú (l’aplicable a Catalunya), cal tenir en compte sempre les previsions més generals de coordinació del sistema de finançament establertes per la LOFCA.
La preocupació del TC és que per via estatutària es puguin establir models de finançament particulars al marge de la LOFCA i que, per aquesta raó, l’Estat comprometi les seves competències reguladores en matèria de finançament. Tanmateix, això no exclou que en exercici d’aquestes competències i amb una eventual modificació de la LOFCA, l’Estat pugui regular el finançament comú d’una manera que permeti la seva adaptació a les particularitats de l’Estatut.
Com s’ha dit, la Constitució no prefigura cap model concret de finançament, ni tampoc determina que el sistema “comú” hagi de ser necessàriament un model general i homogeni per tothom. Una proposta de finançament singular és possible per mitjà d’una reforma de la LOFCA que tingui presents les clàusules de l’Estatut sobre finançament, les integri i permeti el seu desenvolupament. Un model de finançament que, malgrat formar part del sistema “comú”, pot ser compatible amb el reconeixement d’un tracte especial per a Catalunya.
