Fins als collons de tots nosaltres!

Un dels principis més rellevants de la teoria dels contractes és el que diu que els pactes s’han de complir (pacta sunt servanda), perquè, si no, la inseguretat jurídica seria la tònica habitual en la nostra convivència. La majoria dels contractes tenen obligacions recíproques entre les parts i és per això que paguem els rebuts de la llum a canvi del seu subministrament, l’amortització de la hipoteca a canvi d’un capital, o les activitats extraescolars dels nostres fills a canvi d’un aprenentatge.

En política, també es dona un contracte entre la ciutadania i els partits, en virtut del qual els ciutadans "paguem" amb el nostre vot per rebre dels polítics allò a què s’han compromès a través dels seus programes, defensats de forma aferrissada en mitjans i debats en les campanyes electorals. El grau de responsabilitat del contracte polític és, en relació amb el que s'estableix entre particulars, infinitament més transcendent perquè, mentre que un afecta tan sols dues parts, l’altre incideix en tota una comunitat que va delegar, il·lusionada, la gestió dels assumptes públics en determinats partits polítics. La diferència, però, és que l’incompliment entre particulars el podem portar als tribunals, però l'incompliment polític l'hem de suportar fins a les eleccions següents.

Observem atònits com la política en general, i la catalana de forma especial, és capaç d’obviar els seus compromisos amb la ciutadania sense que passi res, i pretenent, de manera desacomplexada, fer-nos creure que aquesta conducta és normal. El conflicte que estem vivint entre els dos partits del govern català no es queda curt pel que fa a incompliments, i ERC és capaç d’admetre que no pensa complir els compromisos assumits en el pacte de govern i que van permetre que pogués ostentar la presidència de la Generalitat de Catalunya. Pel que fa a Junts, i en referència a l’objectiu que aquesta legislatura facilitaria el camí cap a la independència de Catalunya, un objectiu que va plasmar al seu programa electoral i també en les exigències pactades amb ERC al pacte de govern, res no hagués permès d’entendre que es plegués als dictats d’ERC, diametralment oposats tant al pacte d’investidura com a la ideologia pròpia del partit a les eleccions del 14 de febrer del 2021, posteriorment ratificada al congrés de l’Hospitalet. Farà bé el partit d’analitzar a fons la lliçó de coherència donada per les seves bases. I pel que fa a tots dos, resulta palmari i evident que no han estat capaços de superar l’exercici de renúncia que comportava l’objectiu de lluitar per la independència de Catalunya, un exercici que havia de fer bona la famosa teoria del replà del secretari general de Junts: “Tu en baixes un, jo en pujo un altre i ens trobem al del mig”. Amb aquesta manca de renúncia als egos personals i col·lectius s’ha incomplert una promesa lligada a un objectiu d’alliberament nacional, i han estat més determinants els interessos hegemònics de partit i de poder. Greu, molt greu i amb una transcendència històrica que segurament ara no veiem.

En les darreres eleccions al Parlament de Catalunya ja hi va haver una abstenció històrica, provocada en part pels efectes de la pandèmia, però segur que també pel creixent grau de desencís que hi ha en la nostra societat, provocat per la falta de rigor de la política en general en relació amb el grau de compliment del contracte que té subscrit amb la comunitat.

L’ascens dels populismes i de l’extrema dreta no és cap casualitat, com tampoc ho són les valoracions que es fan de la classe política, i que mostren unes puntuacions cada cop més baixes. Són les conseqüències de la falta d’honestedat, i de permetre que entre allò que es promet en campanya, o a canvi d’una investidura presidencial, i el que s’acaba fent hi hagi una distància abismal que la gent ja no es vol empassar.

Ens falta, tant a nivell individual com col·lectiu, molta capacitat d’autocrítica, que hauria de ser un requisit indispensable per poder-se dedicar a la política. Vivim en una societat que fa bona la descripció que amb tant d'encert feia Sartre del vici humà de treure's la culpa de sobre: “L’infern són els altres”. I també ens falta el reconeixement públic d’assumir l’error o l’evidència de la realitat de les coses. A títol d’exemple, la coalició de govern espanyola, probablement amb menys afinitats que la catalana, ja té proposta de pressupostos, mentre que nosaltres no la tenim.

És per això i per moltes coses més que, com han fet notar en aquestes pàgines Joan B. Culla i Sebastià Alzamora, resulta de rabiosa actualitat la frase del mític Estanislau Figueras, “estoy hasta los cojones de todos nosotros”. Perquè som davant d’una gran crisi política, perquè correm el risc de fer la política invotable, i perquè molts en som responsables.