Article íntegre de Carles Soldevila (Barcelona 1892-1967) aparegut tal dia com avui a Diario de Barcelona (19-VII-1953). Traducció pròpia. Carles Soldevila l’havia entregat a la redacció perquè sortís a la seva columna diària el 18 de juliol, dada revelada per Jaume Fabre fa sis anys a Serra d’Or. El text de Soldevila contenia “entre ratlles” –en el to d’ironia flegmàtica típic de l’autor– una crítica a la censura de premsa en el dia més important del calendari franquista (el règim celebrava cada any la insurrecció de militars, falangistes i requetès). El redactor en cap, Carmelo San Nicolàs, no el va publicar. En el seu lloc hi va posar un escrit d’exaltació del règim signat amb les inicials C.S., les seves, però coincidents malèvolament amb les de Soldevila, ambigüitat que va confondre els lectors. L’endemà, 19 de juliol, van publicar l’article retingut. Soldevila va decidir no ocupar-se mai més d’aquella secció diària. Set anys després retornaria com articulista a La Vanguardia, diari on ja havia col·laborat en els primers mesos de la guerra mentre va ser-ne directora Maria Luz Morales.
Trobo en un llibre recent de Jean Cocteau, una observació que obliga a reflexionar un cop més sobre els conceptes de moralitat i immoralitat de textos i d’imatges –etern problema de discussió entre el món i els artistes–. Tots vostès saben, o sospiten, que la censura francesa de pel·lícules dista de ser rigorosa ni maniàtica. No obstant, no fa pas massa temps va imposar el veto a la projecció d’un documental que, a primer cop d’ull, no podia ofendre pas a ningú. Es tractava d’una sèrie d’episodis de la vida vegetal captats amb infinita paciència i projectats després amb una acceleració suficient per tal que l’espectador copsés els moviments que desenvolupen les plantes en la seva silenciosa i aparentment casta existència. Allò més sorprenent, més inesperat, és que els esmentats moviments resultessin d’una obscenitat notòria, tot i que en el fons, està clar, eren innocents, com ho és, o suposàvem que era, la natura en la seva genuïna espontaneïtat. Ja sabíem que la vida animal era un espectacle horrible en què la ferocitat més desenfrenada, la lascívia més sàdica es combinaven amb l’estupidesa més insistent i aclaparadora. ¿Tenen vostès idea del que són els amors de la “mantis religiosa” [insecte: pregadéu, en català] o de determinades aranyes? ¿Saben fins a quins extrems arriben pares, mares, i fills, en l’ordre dels insectes o dels rèptils? ¿Creuen que tot és gentil i xiroi en la vida dels ocells de colors? Encara que ho sabessin i estiguessin persuadits de què el regne animal és horrorós i immund, podien servar vostès la consoladora idea de que el món de les plantes, amb les seves relacions aèries i gairebé sempre a distància, amb les seves flors, encisadores, amb els seus fruits saborosos, conservaria per als fills d’Eva i a despit de la fatídica poma, un encant pur i innocent. I no és així. Ja ho veuen. Només cal precipitar el ritme de la vida vegetal, treure-li el seu aparent assossec, per tal que ens reveli la seva intrínseca malignitat i desvergonyiment.
