Va com va, fins que vagi com volem

La lletra d’una cançó d’Ovidi Montllor, “Va com va”, m’ha duit a reproduir-ne la continuació “fins que vagi com volem”. La Coop57, una eina magnífica de finances cooperativa que possibilita que els altres mons possibles que dibuixam horitzontals, transparents i de suport mutu siguin possibles. I perquè vagi com volem, la gent, el carrer, les persones, cal que ens organitzem per definir horitzons comuns, justos i reals, adaptats i perfilats per cobrir les necessitats bàsiques materials i immaterials que ens permeten sostenir la vida. En aquesta feina de definir horitzons comuns necessitam espais polititzats, i aquests, poden ser: des del dia a dia, la quotidianitat com a objectiu polític, de justícia i transformació, o poden ser espais formals on la col·lectivitat és la suma d’entitats i persones organitzades al voltant d’un objectiu i horitzó comuns generadors de pensament i construcció de propostes i imaginaris compartits. Aquest segon és el cas del I Congrés de la Societat Civil de Turisme que va tenir la jornada aquest dimecres, dia 26 de juny a l’Estudi General Lul·lià, impulsat des del Fòrum de la Societat Civil.

En un moment en què les tensions socials i els caos de la degradació ecològica que hem generat van en augment, és bo tenir espais de reflexió, interlocució i debat que ens permetin pensar junts quines polítiques necessitam des de les institucions per contenir, limitar, decréixer i en definitiva, ajustar la realitat de la nostra activitat econòmica –enfocada a l’especialització turística– cap a un horitzó de transformació i emancipació, rebaixant el seu suposat impuls motor i transitant cap a un model on les prioritats s’adaptin a la realitat del marc social i ecològic que el fa possible, i que alhora continua sent ignorat. Quines illes projectam per a l’any 2030 o 2050? Resoldrà, la nostra economia turística, la garantia i cobertura de les necessitats bàsiques de la població que habitarà aquestes illes? Sabem que no, perquè hem vist quina és la tendència local i global del model capitalista d’especialització turística de ciutats i territoris. La realitat a què ens aboquen les dinàmiques extractivistes i colonials pròpies de la indústria del turisme massiu (que no del turisme de masses), del tot-turisme, o l’overtourism que esmenten algunes veus, fa esclatar els territoris en protestes: les Canàries, Màlaga, Barcelona, Mallorca, Menorca, Eivissa, Formentera... I els reclams són pertot els mateixos: contra la precarització vital i laboral, contra les càrregues laborals abusives per sous que generen treballadors pobres, contra l’exclusió de qui, paradoxalment, sosté amb el seu treball la realitat fictícia del paradís que no som, contra la degradació dels recursos naturals i els atemptats al territori, contra la pèrdua de vincles comunitaris i territorials, del patrimoni propi, contra l’especulació i la generació de riquesa per a cada cop més pocs però més rics, etc.

Davant d’això la societat fa un clam unitari: cal canviar de rumb, posar límits al turisme i a tota l’activitat especulativa  econòmica i immobiliària que duu associada, i ressituar el paper de les polítiques públiques fetes des de les institucions. Cal que aquestes assumeixin que de l’única manera en què podem guanyar tots –i no em referesc a diners–, és si deixen les aliances publicoprivades, i entenen que el seu deure és l’aliança amb la societat i la garantia dels seus drets fonamentals bàsics, el manteniment i reforçament dels serveis públics essencials i la regeneració i preservació dels cicles ecològics que sostenen la vida: sigui aigua, sigui terra fèrtil, sigui biodiversitat, cal restablir els equilibris romputs i rompre alhora de manera radical amb un sistema que, estructuralment, es sosté sobre la injustícia social, la sobreexplotació dels recursos naturals i el treball, l’expulsió, el racisme, l’odi, la por, la precarització i la desesperació.

És difícil enfrontar de cara aquesta realitat. A la taula rodona del Congrés, abans de la feina dels grups de treball que abordaren les esmenes al document de propostes de la societat civil vers la transformació del turisme i el nostre model econòmic, en què varen participar les presidentes dels hotelers i lloguer vacacional i el responsable de turisme del Consell, a banda de CCOO i el mateix Fòrum, va quedar clar que és una realitat que, excepte la societat civil, empresaris i polítics, no saben encara ni mirar: no es tracta de veure “qui estima més Mallorca” (i ja se sap que hi ha mal anomenats amors, que maten) com va plantejar el responsable de turisme del CIM, ni es tracta de tirar les culpes als altres (els hotelers, als del lloguer vacacional o, fins i tot, als mateixos residents que tenen massa cotxes), ni tampoc de negar les evidències de la problemàtica de l’habitatge i dir que el lloguer turístic d’habitatges no hi té res a veure, o de plantejar que encara no tenim prou estudis, ni prou indicadors, o que no són fiables o no estan actualitzats. Les evidències estan al carrer i des del carrer tenim propostes per fer, i si no, vegeu el plantejat Manifest de propostes de transició ecosocial fet per La Vida al Centre, ja el 2019 just després de la pandèmia, o el document mateix que es va debatre amb més de 150 persones inscrites, que aboca la intel·ligència col·lectiva al servei del bé comú. També, però, des del carrer, farem evident, si encara no ho és a bastament, la politització i col·lectivització dels malestars. Malestars que esdevenen objectiu estratègic per ja, una gran majoria, a tots els racons de l’illa i que s’expandeix a les quatre illes de l’Arxipèlag sota el lema i campanya comuna llançada el passat divendres 21 de juny: “Canviem el Rumb. Posem límits al turisme”. Sota aquesta proclama es prepara a Mallorca, una nova mobilització en plena temporada turística, precedida d’una important articulació i activació territorial i que donarà pas, sota el mateix lema, a altres mobilitzacions a la resta d’illes d’un arxipèlag, que com el canari, crida ja ben fort, que no pot més. I així seguirem fins que, com apuntava Ovidi, vagi com volem.