Diumenge tornava amb l’AVE d’un viatge familiar i en els seients de devora tres persones parlaven amb vehemència i en un volum elevat –cosa que independentment de les seves opinions demostra la manca d’educació de, per desgràcia, massa gent– del “lío catalán”. Us podeu imaginar els adjectius (“cobardes”, “parásitos”, “rompedores de la unidad de España”, “mentirosos”, etcètera), els culpables (Puigdemont, “el bizco”, “la del flequillo”...) i les solucions (“Constitución”, “Guardia Civil”, “leyes”, “155” i tota la pesca).
Fa una setmana, en una reunió de feina, una persona m’assegurava que el proppassat 1 d’octubre sí que hi havia hagut un referèndum vàlid a Catalunya i que, per descomptat, la proclamació de la República Catalana era no només la següent passa lògica, sinó que havia esdevingut quelcom inevitable i imparable, per molts d’entrebancs que l’estat intentàs posar. El poble havia parlat i el seu mandat s’havia de complir.
Els protagonistes d’ambdues situacions –i les milers que es repeteixen cada dia en les tertúlies, tant dels mitjans com dels bars– tenen, al meu parer, molts de punts en comú: no accepten discrepàncies en els seus plantejaments, repeteixen les consignes marcades, els és ben igual si la informació que manegen és contrastada o ha sorgit d’un missatge de uatsap que no passaria la més mínima prova de verificació i, per últim, es creuen els posseïdors de la vertadera essència democràtica, davant els altres, els que la volen liquidar, ja sigui amb referèndums il·legals o amb la utilització perversa de les institucions judicials.
Des de la malauradament criticada equidistància, m’entristeix molt veure com alguns han estat capaços de transformar en un sainet unes reivindicacions legítimes i pacífiques. Amb la mà en el cor, crec que la majoria de persones favorables a la independència s’han de sentir preocupades i avergonyides davant determinades actuacions dels líders del procés: per exemple, de veres hom pot identificar-se amb un cabdill que reclama valentia i insubmissió al cos de funcionaris mentre s’instal·la a Brussel·les per evitar accions judicials i, de passada, (intentar) emular Companys?
Per part seva, el denominat bloc constitucionalista continua venent que el respecte a les lleis és suficient per solucionar un problema polític i social i no mostra cap tipus d’escrúpol en engegar tota la maquinària jurídica –posant en qüestió la ja dubtosa separació de poders– per tal de frenar-lo. En aquesta línia, i vist el com a mínim irregular procediment legal que s’està seguint en les darreres setmanes, no veig gens exagerada l’etiqueta de ‘presos polítics’.
Sempre he dit que una bona manera de valorar qualsevol situació –si els mitjans que s’empren estan justificats per assolir una determinada fita, per exemple– és intercanviar els papers: com qualificarien els independentistes un referèndum “espanyolista” amb característiques similars –els mateixos suports, però també la mateixa manca de garanties mínimes– a les que va tenir el de l’1 d’octubre? I com veurien els constitucionalistes la utilització barroera dels estaments jurídics (canvis de criteri, imputacions inconsistents, clares mostres de manca d’independència de la Fiscalia...) per part de l’executiu català per criminalitzar i empresonar els que no combreguen amb les seves tesis? Les respostes per a mi són clares, i ens haurien de fer reflexionar a tots.
En qualsevol cas, la pregunta que tothom s’hauria de fer és la que encara roman incontestada: què passarà si en les properes eleccions del 21 de desembre, siguin qui siguin els candidats i les llistes i independentment dels canvis que es puguin produir dins els blocs, l’equilibri de forces segueix sent el mateix i, per tant, continua havent-hi en el Parlament una majoria –amb el suport d’una part molt important de la ciutadania– que aspira a la independència i vol repetir les passes fetes fins ara? Ens trobarem de nou davant un cicle sense final de duis i centcinquantacincs? Fins quan haurem d’esperar perquè tothom entengui que no hi ha solució al problema entre Catalunya i Espanya que no passi per la celebració d’un referèndum vàlid, legal, acceptat per totes les parts, reconegut internacionalment i amb les regles ben definides?