Una fira de fireta
Supòs que tothom té clar que la voluntat de liquidar de la Fira del llibre en català de Menorca per part del govern PP-Vox al Consell Insular no és una equivocació, un eventual malentès amb les llibreries de l’illa. Ignor si hi ha hagut una espècie de reunió de Wannsee a la menorquina, però no hi ha dubte que aquesta agressió forma part d’una estratègia premeditada i planificada.
El conseller Joan Pons Torres, famós per comportar-se amb la llengua catalana com un vampir ensumant un all, ara és el cirurgià a qui el PP i Vox han encarregat que agafi la destral i amputi, sense miraments, després que els antibiòtics que havien aplicat fins ara no han aconseguit matar la infecció d’una llengua viva que no es resigna i vol continuar avançant cap a la normalitat.
La seva intenció és substituir la Fira del llibre en català per una fireta del llibre menorquí. Ho defensa amb l’argument de fer una fira més ampla i oberta, en la qual podran entrar tant els autors menorquins que escriuen en català com els qui ho fan en castellà. L’argument és fal·laç: en realitat, expulsant de la fira tots els altres autors i autores d’altres territoris que escriuen en català, empetiteixen la fira i la converteixen en una fireta.
Però la Fira del llibre en català tindrà continuïtat: les llibreries de Menorca van reaccionar unànimement anunciant que no participaran en la martingala del conseller, i després han decidit fer-la igualment, sense el Consell. Bravo. Un gest de coherència i de coratge. La seva decisió iha provocat una onada de suport i l’empatia que han arribat de tot arreu.
Una fira només amb llibres menorquins? D’entrada, aquest plantejament redueix al mínim l’al·licient econòmic que poden tenir les llibreries participants, ja que fins ara podien veure recompensat l’esforç per dur a les seves taules els llibres més demanats pel públic. Però més greu encara és recloure els autors menorquins a una fireta només per a ells. Quina humiliació! Fins ara compartien el mateix espai amb els millors escriptors i escriptores en català de tots els territoris, cosa que afavoria el coneixement mutu i facilitava els intercanvis. Però no: es veu que els autors menorquins només són dignes d’anar a un mercadet local, a una fireta provinciana per recloure’ls a casa en lloc d’obrir-los al món.
Aquesta és, però, la concepció del conseller Pons Torres: el menorquí té dret a ser un patuès local –mira que divertits que són els menorquins quan rallen entre ells–, mentre no ens creguem que tenir una llengua pròpia pot servir per a alguna cosa més. La llengua de Pons Torres és una curiositat folklòrica, un particularisme aïllat i desvinculat de la llengua catalana comuna que ens agermana amb deu milions de parlants. Bona per cantar quatre cançons d’anar a vega i explicar-nos facècies entre nosaltres, però inadequada per anar pel món, que per açò ja tenim el castellà. És allò mateix de “no se puede enseñar física nuclear en catalán”, però des del més miserable autoodi.
L’endemà de fer-se pública la voluntat de carregar-se la Fira del llibre en català, es va produir una situació al ple del Consell Insular molt desagradable i reveladora d’aquesta mentalitat malalta. Es debatia una proposta sobre la continuïtat de l’Oficina de Defensa dels Drets Lingüístics. La consellera de Més per Menorca Noemí Garcia, filla de mare asturiana, va obrir la seva intervenció parlant en bable, per posar en relleu la dignitat i la importància de la llengua materna a les nostres vides. Un Pons Torres desfermat i groller li va etzibar que “ha fet una bona performance, però no sé si vostè mateixa sabia el que deia”, i que “el traductor deu haver fet bona feina”, per després enfilar-se en una arenga ridícula per comparar el bable amb el menorquí. Llavors va reiterar el seu discurset habitual sobre llengua i dialecte, per acabar reclamant per al menorquí el que se suposava que la consellera defensava respecte del bable. La seva intervenció, aspra i maleducada, va revelar el somni humit del PP i Vox: aconseguir que el català sigui una llengua no només minoritzada, sinó en risc d’extinció.
L’endemà, a la roda de premsa de balanç dels cent primers dies de govern, un periodista va interpel·lar el president Vilafranca. Insegur i molest, però sense sortir-se del guió, va insistir en la fal·làcia de pretendre una fira més oberta i inclusiva, amb llibres en català i en castellà, i va dir que miraran d’entendre’s amb les llibreries, però les llibreries ja s’han plantat, i faran la Fira del llibre en català sense el Consell. No sé què faran ara Vilafranca i Pons Torres.En tot cas, qualsevol cosa menys donar la més mínima oportunitat al foment de les lletres en català. El que sigui per intentar aconseguir el seu objectiu indissimulat de castigar la nostra llengua fins que faci ganes de riure.