Fiscalitzar els fiscalitzadors
Després de ressuscitar al cinquè dia de meditació, Pedro Sánchez va fixar l'atenció en la necessitat de regenerar el debat públic: va dir en concret, i s'ha repetit fins a l'extenuació, que calia aturar “la màquina del fang”, que és una manera de referir-se a la mentida i la difamació. Efectivament, fa temps que la política espanyola (i la que no és espanyola també, però ara no és la qüestió), i també la catalana, es basa en la propagació de falsedats sobre i contra els adversaris polítics. Les falsedats inclouen invencions, acusacions, tergiversacions, insults i deshumanitzacions, tant de les persones com de les entitats, les institucions o els partits contra els quals es vol actuar. També, si convé, del seu entorn més proper: el que va fer reaccionar Sánchez, per exemple, van ser els atacs contra la seva esposa, Begoña Gómez. Ara bé: en el cas específic d'Espanya, la difamació ha estat un dels instruments polítics que més ha usat la ultradreta nacionalista. Simples difamacions sense fonament van dur moltes persones davant de consells de guerra i judicis sumaríssims, durant la Guerra Civil i la dictadura franquista. I moltes famílies de víctimes del feixisme s'han vist esclafades durant dècades no tan sols pel dolor de la pèrdua de familiars i persones estimades, sinó també per l'oprobi i la vergonya de les difamacions que pesaven damunt ells.
Pedro Sánchez va assenyalar el mal, però no va proposar cap mesura correctora, i no ho ha fet encara, motiu pel qual ha rebut moltes i justificades crítiques. Ara ha estat Podem, a través de Ione Belarra, qui ha presentat al Congrés una proposició no de llei per posar fre a les males pràctiques dels mitjans de comunicació difamadors, que –a Madrid, sobretot– no són pocs ni petits. Concretament, com llegim a la informació d'Àlex Gutiérrez en aquest diari, Belarra i Podem proposen ficar el nas en els interessos econòmics dels propietaris i els directius dels mitjans de comunicació i obligar-los a una declaració pública de béns semblant a la que estan obligats a fer els polítics electes. Belarra ha anunciat també mesures de reparació per combatre la desinformació: és a dir, que qui hagi estat objecte o víctima d'una falsedat disposi d'espai i temps equivalents als mitjans per desmentir la falsedat. Es tractaria de promoure la transparència sobre els continguts, i també sobre qui elabora i sobre qui paga els continguts.
No cal dir que la proposta, per tractar del que tracta i per venir de qui ve, comptarà, precisament, amb una gran quantitat d'odi divulgat pel periodisme patriòtic sempre de guàrdia, amb els seus escarafalls, els seus editorials escrits o locutats amb els ulls en blanc i amb el llenguatge pompós i casernari de sempre. Periodisme fal·laç per sostenir els casos de lawfare de jutges i fiscals també fal·laços. Denunciaran, sens dubte, una maniobra autoritària del sanchisme i l'independentisme per controlar i censurar els mitjans. I es declararan ells mateixos –qui pot dubtar-ho?– defensors i custodis de la decència i la llibertat.
