Fitur 'again'

Aquesta setmana, l’actualitat informativa ha vengut fortament marcada per l’eclosió institucional i empresarial a la Fira Turística de Madrid, Fitur. Hem vist un desplegament sense precedents, tant de presència com de comunicació, que ens adverteix de la forta aposta pel reimpuls decidit del sector com a estratègica política. Però, en aquest cas, hem mirat amb sorpresa –o no tanta– el missatge/relat llançat des dels diferents sectors. Dic sorpresa, i no tanta, perquè la Cimera de Ministres del passat mes d’octubre a Palma ja es va convocar sota el títol El repte de la sostenibilitat social del turisme, i sembla que va ser el preludi de l’enfocament del nou relat turístic. La indústria turística comença a adoptar el paper de “preocupada” pel rebuig social a una activitat econòmica que saben prou bé que ofega, precaritza i degrada. La primera part de la seva estratègia va ser desmentir les primeres veus crítiques i menystenir-les. S’optava per 1) recordar que aquí es viu “gràcies a ells”, és a dir, pretenien, amb les dades d’ocupació, fer callar tothom i 2) demonitzar i deslegitimar qualsevol crítica o qüestionament a la massificació o els excessos del turisme i, per això, es varen inventar el terme 'turismofòbia', per desacreditar qui alçàs la veu per denunciar els impactes i les conseqüències negatives especialment en termes socials i ambientals del turisme. 

Ara comença a evidenciar-se un canvi de 'tàctica' i han fet un glossari dels termes a usurpar al relat crític, per tal d'integrar-los en el seu nou discurs, que, a més, s’exposa amb cara de preocupació, per fer-lo més “creïble”: parlen de gentrificació, de massificació, de referèndums, d’expulsió de veïns, de pèrdua d’identitat, de sostenibilitat social, de sostenibilitat ambiental… i s’inventen una paraula-mantra com a solució: la circularitat. Tot això s’acompanya institucionalment amb l’anunci del llançament d’un “pla d'excel·lència professional” (ara sí que “estarem, els treballadors, a l’altura de l’excel·lència de la indústria turística, almenys donarem la imatge) i, una vegada més, amb una regada de doblers públics al sector: 21 milions d’euros a càrrec dels fons europeus.

Diu la presidenta del Govern que cal demostrar que el turisme sí que té un “alt valor afegit”. El que és clar és que se li afegeix valor a cop d’inversió i política pública, en allò que se sol anomenar una magnífica aliança publicoprivada i que massa sovint ha acabat servint per facilitar, augmentar i garantir, des de la política pública i amb doblers públics, els excel·lents marges de beneficis privats. La presidenta diu que vol afavorir “des de la llibertat econòmica” –d’alguns, hi afegesc jo– les inversions privades i la sostenibilitat. 

Sembla que es prepara una nova ofensiva de més turisme, i aquesta, a més, havent usurpat una part dels conceptes “crítics” que, integrats en el seu relat, acaben convertint-se en la coartada que els permeti seguir fent el mateix i amb més força. Canvia el relat, però no les pràctiques, ni els fons ni els objectius. Assumint, però, o més ben dit, usurpant el relat i amb la invenció de nous termes, pretenen fer callar el zumzeig impertinent de les veus crítiques que comença a molestar els seus interessos perquè s’està sentint cada cop més fort, més clar i més arreu.  

La sostenibilitat social que ells diuen pretendre és, en realitat, un eufemisme que vol dir que pretenen fer callar les veus crítiques i opositores amb un discurs amable de “preocupació” pels impactes de la massificació i tenir així una excusa per impulsar noves formes de turisme, per a nous segments, més exclusius, més rics, que quedin “millor” a les fotos de promoció i netegin la imatge de la precarització, l’exclusió, la pobresa o la injustícia sobre la qual es munta tot aquest entramat en els territoris turistitzats. Dels reptes que tenen les societats i les economies turístiques davant, per exemple, la crisi climàtica, ja si de cas en parlarem en un altre moment, que ara estan de promoció i el que toca vendre és excel·lència.