El FLA i el finançament català
Aquests dies s’inicia, tant amb treballs previs com amb la preparació del ple del Consell de Política Fiscal i Financera, el debat sobre la condonació del deute de les comunitats autònomes i del nou sistema de finançament autonòmic. Del primer n'hem tingut notícia dilluns; del segon ja es veurà. Alguns comentaris al respecte.
La condonació del deute, pactada a l’acord PSOE-ERC per Catalunya en termes de diners, sembla que es reorienta per totes les comunitats autònomes en forma de quitança percentual. És obvi que fer-ho en percentatge premia les comunitats autònomes més endeutades, i això aixecarà molta polèmica. Les Balears se situen en un tram intermedi: tenen arguments tant per estar-hi a favor, perquè continuen amb un deute respecte al PIB que dobla els escenaris de consolidació, i ja els pot anar bé, com per estar-hi en contra, pel fet que en els darrers temps no han acumulat tants dèficits com altres comunitats autònomes com el País Valencià i Catalunya –i no per una gran contenció de la despesa, sinó gràcies a la millora de la participació en l’IVA, fórmula clau en el finançament autonòmic actual, i a la bona marxa de la recaptació per Transmissions Patrimonials–. Per cert, deixin-me dir, de nou, una cosa que he reiterat: tot el que el govern del PP perdona en impostos directes (desgravacions, no recàrrecs i buidatge de l’impost de patrimoni i del de successions) ho recupera pels impostos indirectes (IVA i especials com a tributs participats, i transmissions patrimonials com a impost propi); i així substitueix impostos directes, que haurien de ser progressius, per uns altres, els indirectes, que sabem que són regressius i que, en proporció, els paguen majoritàriament els grups de població més pobres.
La batalla d’arguments que provocarà la condonació, amb l'exigència que s'apliquin recursos a amortitzacions de deute per a un retorn potencial de les comunitats als mercats de capitals, serà més aviat fum polític. Tots sabem que, l’absorbeixi o no, aquest deute sempre ha estat de l’Estat i està descomptat. Que s'exhibeixi una ràtio deute propi / PIB de les comunitats autònomes tampoc confondrà ningú. Un fill menor d’edat (sense ingressos propis significatius, ja que viu de la setmanada del pare) no té altra credibilitat que la solvència de qui depèn. Sense capacitat de finançament pròpia, que d’això va la reforma del finançament que demana Catalunya, alleugerir la càrrega del risc no enganyarà el mercat de capitals (a diferència de les dues comunitats basques amb concert o conveni). A més, amb el baix nivell de tipus d’interès que suporta avui el deute condonable, el marge per nova despesa serà relativament escàs, perquè els costos financers que es deixaran de restar a les transferències autonòmiques no seran significatius. Sempre he pensat que el cost financer que l’Estat assumia d’aquell deute autonòmic, fins i tot quan els tipus alts sí que el feien significatiu, no era més que una falca per pressionar a la baixa la reivindicació de més recursos que no evitava l’augment dels dèficits. D'altra banda, a hores d’ara, utilitzar recursos per amortitzar deute viu no sembla l'estratègia més sensata, en un moment d’interessos a curt termini (com, d'altra banda, ho és quasi tot en política) prou baixos.
Pel que fa a les propostes de reforma del finançament ordinari en el règim comú, el document que circula insisteix en la via esgotada de distribuir recursos segons estimació de necessitats de despesa per població ajustada equivalent: un petit monstre de Frankenstein fet d’estimacions, aproximacions, pesos i variables ad hoc que no tenen resolució tècnica acceptable. Més d’allò mateix en una via que se sap que no porta enlloc, i per a la qual la insularitat (costos fixos, quantia, mesura, ponderació), la renda relativa menor (València) o els efectes de l’acollida de població nouvinguda (Catalunya) ja veurem com queden, entre altres innovacions!
Tot això, amanit amb la guerra contra la singularitat catalana per part dels partits de l’oposició, entre els quals es troben els actuals governs balear i valencià. No obstant, una visió comprensiva, i arrenglerada amb la de governs anteriors (balear i valencià –ai!, la falta de consens que mostren alguns parlaments en les coses del menjar!–), seria donar suport a la via que Catalunya vol obrir de més autonomia tributària, més autogovern i major assumpció de responsabilitats. L’acord PSOE-ERC se signa com a manera de posar remei al descontentament de la gran majoria parlamentària i ciutadana catalana respecte del finançament actual. L’objectiu de les Illes o del País Valencià, més enllà de situar-se en la mitjana de finançament, no està prou definit. La via catalana es presenta si més no com una solució política de reencaix que els analistes hauríem de respectar (la política no ens correspon jutjar-la més que com a ciutadans), vetllant perquè sigui factible amb la major racionalitat econòmica, oberta a altres comunitats autònomes que vulguin seguir-la, i no excloent-ne mai ningú. Així, per a totes aquelles comunitats autònomes que no tinguin la singularitat basca o madrilenya, potser el privilegi serà al capdavall que Catalunya impulsi una nova via de finançament no excloent, assumint els costos del canvi perquè d’altres, un dia, s’hi puguin afegir.
