La flama pels terrats
França és al món perquè se'n parli. No desaprofita ocasió. I a més les busca: uns Jocs Olímpics són una suprema oportunitat i paga la pena trencar els hàbits, fer-ho diferent. Segurament Emmanuel Macron no s’hauria imaginat presidir-los en un moment tan incòmode: després d’una derrota electoral que en principi no entrava al seu cap. No hi ha arribat amb un perfil crescut, però sí disposat a aprofitar la circumstància. Diabòlica coincidència, els Jocs arriben just quan els ciutadans francesos han esmenat la plana a la seva classe política i amb el seu vot han evitat el que les elits donaven ja com a irreversible: la victòria de l’extrema dreta.
Amb la ciutadania a l’alça (votar és útil) i el president i el seu entorn a la baixa, els Jocs posen París en el centre d’atenció mundial. França no acostuma a badar, quan hi ha una oportunitat l’esprem tant com pot, encara que en els últims anys n’ha perdut algunes. Tothom sabia que no serien uns Jocs com els altres, que la mà dels francesos forçaria els marcs convencionals d’un esdeveniment amb regles i principis prou concrets. No oblidem que els Jocs són propietat del COI, una impenetrable organització privada que cobra i decideix però mai passa comptes. I els governs d’arreu miren cap a un altre cantó.
La cerimònia inaugural era el moment perquè França marqués perfil. I ho ha fet trencant la norma: traslladar-la fora de l’Estadi Olímpic. Al Sena, riu conductor de París. I el COI va dir que sí. A partir d’aquí es va desplegar un carrusel flotant, emmarcat pels edificis referencials que acompanyaven la ruta fluvial fins a Trocadéro i amb la contínua aparició de figures estel·lars de la vida francesa. Probablement mai una ciutat s’ha donat tant de protagonisme a si mateixa en uns Jocs. Patrick Bucheron, l’historiador que ha assessorat el projecte, prometia que “aquest cop no es deixarien dur pels tòpics”.
A mesura que avançaven els vaixells per qualsevol escletxa apareixien actuacions, personalitats, records, moments: França. Em va semblar especialment ocurrent el misteriós personatge sense rostre que portava la flama per les teulades i terrasses de la capital, un contrapunt irònic, d’agrair entre tanta formalitat. Les icones són per desmitificar-les. I el que no va faltar és el singular punt d'elegància parisenca que sovint deixa alguna escletxa desmitificadora. Al final van aparèixer els esportistes –Zidane i Nadal obrien el camí– per culminar el viatge de la torxa, és a dir, l’aterratge de la cerimònia. La veu del COI es va sentir en els discursos de protocol demanant a Macron que donés els Jocs com a inaugurats. París va arrambar amb tot. ¿Nou model o excepció?
