De flors i llibres salvatges
El mes d'abril passen coses molt boniques i engrescadores que s'han inventat uns quants humans, com la diada de Sant Jordi; malgrat que de llibres se n'escriguin i llegeixin tot l'any. Alhora, en succeeixen unes altres –un abril rere l'altre–, amb una puntualitat i un entusiasme que meravellen, ja que passen tant si ens hi fixem perquè s'ha assenyalat el Dia de la Terra, com si no.
Les orquídies són una família de flors rares i extravagants, que els darrers anys s'han posat de moda perquè els jardiners i botànics n'han aconseguit conrear exemplars 'domèstics' (amb la vida allargada i venals). Però, de manera natural, la floració de les orquídies salvatges dura entre un parell de dies i un parell de setmanes, des de finals de març fins a començaments de maig. I a l'abril, a Mallorca, inclús en llocs tan accessibles i humanitzats com el camí d'Alcanada (que s'ha de recórrer entre la platja i un camp de golf, en comptes de amb la mar a un cantó i el pinar a l'altre), se n'hi poden observar les principals espècies. Ben a la vora del caminoi, solament coneixent-les i obrint bé els ulls.
Enguany, he fet tard per veure-les gairebé totes, però encara n'he trobades dues de preferides: la Serapias lingua i la Serapias parviflora. Tot i que, popularment, aquestes dues orquídies se solen anomenar galls i gallets, en general les coneixem com a 'llengües' (seguint la nomenclatura que Plini el Vell els donà, en llatí, a la seva Història natural de l'any 77 dC). El nom del gènere els ve de Serapis, una divinitat grecoegípcia de la fertilitat, que s'hi degué relacionar perquè la morfologia i els colors d'aquestes flors recorden una vulva. Llengües silvestres parlant enmig del nostre soroll i el nostre ciment.
No cal dir que, si volguéssim definir Alcanada, ens hauríem de desviar molt de les paraules de l'ambientòleg nord-americà Bill McKibben, que defineix un lloc 'salvatge' com aquell en què pots caminar durant una setmana en qualsevol direcció sense topar amb cap carretera ni cap tanca; un indret que no està senyalitzat i pel qual no circulen agents forestals o ambientals disposats a explicar els cicles dels arbres o les particularitats dels animalons; i, sobretot, "un lloc en el qual no pots comprar res".
En tornar de la passejada, obro a l'atzar Arrels d'aire, de Ricard Martínez Pinyol: el poeta tortosí ha seleccionat poemes dels seus sis llibres de versos i n'hi ha afegit un de nou, al volum il·lustrat que publica Labreu Edicions. I se m'apareix un poema en prosa titulat 'Orquídies': "Se'n coneixen unes vint-i-vuit mil espècies, epifítiques, i sempre ofertes amb el pedicel central en torsió: indígenes, sensuals, petites, perfumades. Miro l'orquídia del teu sexe. La vacuïtat és una flor immaterial, l'espai que desocupa l'absència". Martínez Pinyol, que viu a Mallorca de fa trenta anys, escriu després d'haver estat moltes hores observant, contemplant, escrutant la lentitud dels paisatges, com un "monjo budista abstret en la meditació". M'ajuda a recordar que els escriptors no som cada dia aquells éssers exaltats i xerraires del 23 d'abril, i que la literatura no és tan sols la compravenda de llibres. La literatura és humana i, tanmateix, salvatge.
A les Balears, es calcula que hi creixen devers 35 espècies d'orquídies, algunes de les quals són endèmiques. L'espectacularitat d'aquestes flors rau en el fet que es mantenen absolutament simètriques, malgrat ser capaces d'agafar formes ben estranyes –alienígenes. Ho aconsegueixen amb l'esforç de tot un any, encara que l'esclat s'evidenciï en tan poc temps. Enxampar-les poncellant, sorprendre-les enmig d'una despesa energètica tan brutal i precisa, és veritablement poètic.
Laia Malo és poeta, traductora i músic