Focus

Quan arribava el desembre també hi havia les notes escolars, i amb elles les opcions de rebre un millor regal de Nadal. Amb bones notes, els padrins i els pares estaven contents, i potser no ens durien carbó o mitjons i sí una bona jugueta. 

Ara arriba l’informe PISA, que ens deixa a tots plegats pel terra, amb uns índexs de comprensió lectora molt per sota del que seria desitjable, talment com en ciències i en matemàtiques. I toca esquinçar-se els vestits, i buscar culpables, i començar a fer reunions d’urgències per mirar de fer coses que ens portin a sortir del pou. Hi ha moltes veus i ben formades que poden aportar una mica de llum al desastre. I crec que la temptació potser la de sempre: la d’un canvi de sistema, de llei, o d’ordenació de cursos, currículums, etc. Però, al meu parer, el cataclisme s’ha de lligar amb l’enorme crisi d’atenció que pateixen els nostres joves. 

La fragmentació de l’atenció inevitable que ens provoca viure penjats de les pantalles, sobretot dels mòbils, als quals dediquen una mitjana de més de quatre hores al dia. Que ningú parli d’això però sí dels immigrants, o fins i tot de la manca de pressupost (cosa que evidentment sempre pot millorar) ens hauria de fer veure fins a quin punt no tenim ni les eines per adonar-nos del vertader problema de fons. Amb els al·lots aviciats als telèfons i a les xarxes, als videojocs i als xats, és impossible aturar-se davant d’un text literari i llegir-lo i comprendre’l. I menys encara ser capaç de fer raonaments matemàtics (gràcies als quals funcionen aquests mateixos estris digitals, per altra banda). 

Segur que els joves no tenen cap problema de comprensió lectora dels missatges de mòbil que els envien els amics; el que costa és entendre un text llarg amb unes quantes paraules 'de diccionari', i no cal dir que sense cap emoticona. En primer lloc, s’ha d’adreçar la crisi d’atenció: les altres crisis –fins i tot la climàtica– deriven d’aquesta. No té sentit parlar de la crisi d’atenció i no veure que tot això ve de les excessives hores diàries que els joves dediquen, com a mitjana, al mòbil. I és la crisi d’atenció la que ens porta a parlar d’això obsessivament, però demà d’una altra cosa, perquè el tema ja ens cansa i cal, sobretot, distreure’s i fer bullir l’olla. Si com a societat no tenim prioritats ni jerarquies, com n’han de tenir els joves en les seves tasques?  

No és que els al·lots no entenguin un text literari, és que, ben possiblement, no entenen res. I no ho fan perquè tots contribuïm que tot plegat sigui una festa, un caos, soroll virolat que se suma al soroll del qual s’alimenta el sistema econòmic, i que té en el turisme de masses un més dels seus puntals. Les pantalles són un flux constant d’informació i d’estímuls; fan complicat concentrar-se en una tasca única i a la llarga costa més mantenir l’atenció durant un temps prolongat en qualsevol cosa. A més del cansament mental, això provoca irritabilitat, i dificultats per al treball i les relacions socials. A veure si els Reis ens porten una mica de focus, i no un altre telèfon.