Fogots fiscals

«Hi ha una solució, i és qualificar
de terrorista la definició de terrorista»
Juan José Millás

Que la setmana que ha arrencat amb el record imprescriptible a les setze víctimes i els centenars de ferits dels atemptats del 17 d’agost a Barcelona acabi amb tretze persones acusades de terrorisme a l’Audiència Nacional, fa pensar –i molt, fins a l’esgotament– en la banalització dels mots, la perversió de les paraules i el desfasament kafkià del dret penal. Perquè en el segon cas, comparacions impossibles, resulta que no hi ha atemptats ni explosius ni víctimes –només concessions al llenguatge, en condicionals literaris i supòsits tàcitament juxtaposats, des del pou sense fons de la criminalització de la protesta i de l’independentisme. I això ja no obliga només a pensar, sinó a actuar decididament. Ara per ara, però, el resultat és indiscutible. En el cas dels CDR, la Fiscalia els demana el mateix tipus penal que van imputar als autors i col·laboradors del 17-A: organització terrorista i fabricació d’explosius. Aquesta simple equiparació –cortesia del clan dels fiscals– ja és ofensa i descrèdit, insult i tragèdia, i diu molt de tot plegat, d’on som i, sobretot, d’on són els qui redacten aquests tipus d’atestats inquisitorials. Bestieses –una més encara– dels fogots fiscals, que no són d’estiu, i perviuen en la canícula repressiva que es perllonga des de l’octubre de 2017, al preu de tres mil represaliats. I mentre el Govern aparenta diàleg estival, la Fiscalia –que depèn del mateix que dialoga– mai no descansa. A pals, fins i tot amb la pastanaga.

Que sigui també la mateixa setmana, coincidències incomparables, en què veiem com Kabul sucumbeix, 20 anys després, a la derrota històrica del retorçament global d’aquella guerra preventiva contra el terror encetada pel pretès xèrif global George W. Bush, també obliga la neurona a remoure’s i posicionar-se. Aquella guerra embogida durant la qual el president americà va arribar a sostenir que es guanyaria perquè "nosaltres sabem que Déu no és neutral" i que tan bons resultats ha donat arreu del món, així a Bagdad com a Alep. També va afirmar que malauradament no serien les mobilitzacions per la pau a Barcelona les que canviarien la seva estratègia imperial, incendiària i piròmana. Dues dècades després, cal desaprendre el que ens han obligat a aprendre i reaprendre que no han après res. Sobretot quan aquest divendres, sinestèsicament –ja saben, alguna cosa que no quadra: merda suculenta, bomba humanitària, justícia injusta–, s’escolava la filtració que a tretze veïns i veïnes se’ls demanarà entre sis i quinze anys de presó, segons el que preveu el codi penal vigent, per terrorisme. Haver d’escriure "un terrorisme inexistent" ja fa tota la resta. Però així estem encara. D’aquest desori, global i local, queda el record paradoxal d’una escena insòlita d’aquella operació, batejada com a Judes i encetada planificadament per la raó d’estat poc abans de fer-se pública la sentència del Procés. Escena de Ionesco curulla d’absurd: sentir a trenc d’albada com els acòlits del Duc d’Ahumada detenien una parella per terrorisme i, més encara i en triple salt, veure com a la tarda ja eren deixats en llibertat. Acusats de ser terroristes, això sí. Decalatge impossible d’aquest estrany terrorisme, que entra i surt per la mateixa porta. 

La desfermada petició fiscal arriba, per allò de les comparacions en rigorós directe i en efecte mirall, la mateixa setmana que s’ha fet públic que un home, fortament armat i d’avançada edat, era qui amenaçava de mort, per carta i des del maig, el president Pere Aragonès. A casa seva hi han trobat un arsenal i munició. I sí: ha estat detingut, imputat i alliberat, acusat d’un delicte d’amenaces. I cap a casa. Caldrà recordar que set dels detinguts de l’operació Judes van estar tres mesos en presó preventiva i que, des del gener de 2020, ja no quedava cap terrorista empresonat i no van trobar mai cap explosiu. Sia com sigui i contraparafrasejant Xammar quan parlava de Catalunya, amb l’Audiència Nacional és millor sempre prendre totes i cadascuna de les precaucions. Vint anys després, diguem-ho així, Guantánamo encara resta oberta –en massa sentits i en massa indrets.

I, finalment, que l’acusació fiscal –com és costum, a través d’una filtració a mitjans afins i molt abans d’informar els advocats– arribi la mateixa setmana que acaben les Festes de Gràcia no deixa de ser un déjà-vu adolorit del desori viscut pels anomenats Tres de Gràcia el 2002. Tan lluny i tan a prop, una cosa relliga amb l’altra i ens recorda que tot ha anat a pitjor. Perquè a ells també els van acusar falsament de terrorisme sota el regnat de la primera aznaritat; a ells també els demanaven 10 anys de presó per terrorisme; a ells també els van batejar amb el nom fictici d’una organització criminal que només va existir al cap dels inquisidors; a ells també els van acusar d’integrar un grup que va néixer i morir en un despatx policial. Perquè a ells, és que ni tan sols els van jutjar. Algú des de dins va decidir que abans de fer el ridícul, era millor no fer el judici. Un dia, rere mil cent cinquanta dies esperant una condemna de deu anys, se’ls va notificar l’arxivament definitiu de la causa. Va ser en aquells temps –les coses ben dites duren per sempre– quan Juan José Millás va escriure això, arran de les severes dificultats oficials per intentar consensuar, a la Cimera Euromediterrània de Barcelona, de què parlàvem quan es parlava de terrorisme:

«¿És terrorisme, per exemple, envair un país sota la coartada que representa una amenaça que després es demostra falsa? ¿És terrorisme fer servir armes de destrucció massiva, com el napalm o alguna de les seves nombroses variants, contra la població civil d'una localitat del país indegudament atacat? ¿Es podria qualificar de terrorista, posem per cas, l'entrada a Fallujah? ¿És terrorisme segrestar persones i recloure-les en llimbs legals com Guantánamo? ¿És terrorisme la tortura? ¿Són terroristes les presons secretes denunciades per la premsa nord-americana? ¿És terrorisme resistir-se a la invasió d'una potència estrangera? ¿De què parlem quan parlem de terrorisme?

A la Cimera Euromediterrània de Barcelona no van ser convidats (almenys que jo sàpiga) acadèmics, ni lingüistes ni filòsofs. Aquests professionals haurien ofert amb molt de gust als polítics una bona definició de terrorisme. "Però és que nosaltres necessitem una definició a la carta, és a dir, una definició que no ens inclogui". Si a Al Capone li haguessin demanat una definició de gàngster, hauria sol·licitat el mateix. És molt humà.

I aquí està el problema. La definició de gallina inclou totes les gallines, i la de taula, totes les taules, i la d'home, tots els homes. La de terrorisme, inevitablement, inclouria tots els terrorismes. La definició és un invent diabòlic, perquè explica el significat de les paraules amb l'exactitud amb què un cronòmetre divideix en 60 parts un segon. La definició és una arma de destrucció massiva de la mentida, de l'engany. Hi ha una solució, i és qualificar de terrorista la definició de terrorista. Tot arribarà".

Ja en sabem més per vells que per diables. Però una cosa sí que hem après, i millor no oblidar-la. A Fiscalia, el temps mai no passa endebades. O sí. Però en tot cas, allà, encara, indefectiblement, sempre és la mateixa setmana.