La foguera de les vanitats
Aquesta setmana ha vengut marcada per la mobilització dels pagesos a Ciutat. Sens dubte, els missatges que varen exhibir en les pancartes desbordaven sentit comú, crítica i evidències amb la intenció de fer reaccionar les institucions i la societat enfront d’una realitat ineludible: si el camp no té futur, no hi ha futur possible. I aquesta evidència agafa una dimensió molt més significativa i evident en un context insular com és el nostre.
Paradoxalment i al mateix temps, hem envestit la setmana amb la ressaca de les ‘perles’ que també, a tall de consignes, es llançaven el cap de setmana anterior en un acte del PP on assistiren promotors i constructors però no (ah! Sorpresa!) els pagesos. Perles vinculades a la necessitat de ‘cremar’ l’organisme responsable de l’avaluació ambiental dels plans, projectes i programes i que enaltiren la retòrica-consigna de la simplificació administrativa. I és cert que una podria pensar tot lligant caps que una de les reivindicacions dels pagesos és contra la burocràcia administrativa que han de gestionar en el seu què fer diari. Però parlar d’excés de burocràcia des del sector primari i de com solucionar-ho, res té a veure amb la simplificació administrativa que “sense manies i de manera valenta” anuncien membres del Partit Popular ara al capdavant del Govern de les Illes. Almenys, res a veure pel que fa a què tenen ells al cap quan en parlen, ni quant als objectius que persegueix aquesta simplificació. Perquè per promotors, constructors i el Partit Popular, ‘simplificar’ vol dir – en el marc de les polítiques neoliberals que han decidit abanderar aquesta legislatura– llevar garanties ambientals en un moment de crisi ecològica sense precedents, i llevar processos de participació ciutadana: per què haurien d’estar ells interessats en el que la ciutadania pot dir, pensar o necessitar? Ja hi són ells per decidir-ho. I si com a Catalunya han d’acabar anunciant que en uns anys la comunitat autònoma ja no necessitarà ni la pluja, idò som-hi, que per disbarats i alienació del subjecte ecosistèmic que sosté i garanteix la vida en van sobrats. Malgrat que part de les reivindicacions pageses que transcendeixen de les mobilitzacions a l’àmbit europeu, no agroecològiques, poden anar en contra també de mesures ambientals (com l’oposició a la rebaixa de l’ús de fertilitzants químics) la realitat és que la majoria de les consignes abanderades pels tractors que envaïren Ciutat aquest passat dilluns són compartides per ecologistes i pagesos agroecològics, que són –aquests darrers– la viabilitat real del futur del camp, especialment a les Illes.
Just precisament també aquesta setmana es feia públic un article d’investigació del grup encapçalat pel catedràtic de la UIB en oceanografia física Damià Gomis sobre la inversió tèrmica que pot patir el clima global pel col·lapse del corrent atlàntic. Un escenari de canvi climàtic –derivat de la crisi climàtica– que té, en l’era de la gran glaciació, l’únic precedent. Ara, però, el motiu d’aquest dràstic canvi de les dinàmiques físiques del clima és conseqüència de l’encalentiment global provocat per l’activitat humana en aquesta era que hem protagonitzat, de manera nefasta, els humans de la “modernitat” i que alguns autors anomenen antropocè o capitalocè.
És a dir, tot plegat llegit conjuntament ens mostra que el món se’n va en orris i el Govern del PP està més que decidit a accelerar aquesta bogeria i precipitar-nos a l’abisme: la comissió de medi ambient de les Illes, a la foguera; les planificacions territorials i urbanístiques, a la foguera; els possibles delictes de prevaricació quan funcionaris i polítics pretenien afavorir determinats projectes d’iniciativa privada, a la foguera, juntament amb l’oficina anticorrupció, perquè ara externalitzaran i.e. privatitzaran la concessió de les llicències urbanístiques; les limitacions de turistes, a la foguera; i així un seguit de coses que ‘fan nosa’ a cremar, fins a fer una foguera prou grossa per cremar-ho tot de manera definitiva i perpètua. Tanmateix, tampoc tendrem aigua amb què poder apagar-la. Serà la gran foguera de les vanitats, però no en el sentit que serà la foguera on se les cremi –malauradament–, sinó la foguera provocada per tanta vanitat absurda. I l’estupidesa humana haurà estat qui ha calat aquest foc inexorable que no respon als precs ni de les evidències ni del sentit comú.
