Foll que en Falles fuig amb fatxes

El darrer episodi de la contínua fugida endavant de Carlos Mazón l'ha dut a fer-se fort a la presidència de la Generalitat Valenciana mitjançant un acord de pressupostos amb Vox: a canvi del vot favorable dels neofeixistes, ell abraça el seu ideari en matèries sensibles com el medi ambient o la immigració. Aquesta maniobra causa una profunda incomoditat en la cúpula del partit: desqualifica l'autoritat de Feijóo (per bé que el partit fa córrer diferents versions sobre com s'ha negociat el pacte), ja escassa de per si, i proporciona a Mazón un amagatall des d'on es guarda (si més no, per ara) d'una caiguda que ja semblava imminent. En aquest darrer gir de la història sí que sabem on era Mazón: negociant un acord amb Vox que li assegurés la permanència en el càrrec. Recordem que, si aconsegueix arribar al 2027 i, per tant, esgotar la legislatura com a president de la Generalitat, Mazón hauria complert el requisit per ser membre nat del Consell Jurídic Consultiu durant quinze anys. Dit d'una altra manera, li garanteix una paga de vuitanta mil euros a l'any fins als seixanta-set, quan podria jubilar-se havent ingressat 1,2 milions d'euros. A aquestes altures de la seva desgraciada història, no hi ha cap dubte que aquesta és la principal motivació del tal Mazón per aferrar-se a un càrrec que no pot exercir sense ser escridassat i sentir-se dir de tot cada vegada que participa en un acte públic. Bé: té aquesta motivació més allò que ell hagi calculat que pugui aplegar en “la reconstrucció”, que és el mantra que invariablement invoca per justificar la seva continuïtat. Que invoquen ell i també, oficialment, el PP, atesa la incapacitat demostrada per Feijóo de reconduir l'actitud indecent del president valencià. Com més parlen de reconstrucció, més queda en evidència la desesperació de Mazón i la desfeta interna del PP en tot el que té a veure amb el desastre del País Valencià.

Per altra banda, en entregar el seu futur polític a l'extrema dreta, Mazón també planteja un inconvenient a la direcció estatal del PP, que mira de fer equilibrismes per distanciar-se de Vox, aprofitant la ruptura, ni que sigui de pantomima, dels seus acords de govern a comunitats autònomes i ajuntaments. L'acord de pressupostos de Mazón amb Vox, fet d'una frivolitat escruixidora, recorda una veritat política incòmoda per a Feijóo: a saber, que qualsevol possibilitat d'arribar a la Moncloa segueix passant necessàriament per dues coses difícils, la caiguda de Pedro Sánchez i l'entesa amb Santiago Abascal. Li recorda també, com a baix continu, que dins el PP hi ha almenys dos relleus possibles per al seu lideratge: el trumpisme de Díaz Ayuso a Madrid i la moderació (sempre suposada, perquè el PP moderat i centrista és un mite del qual es parla però ningú no veu) de Moreno Bonilla a Andalusia. Mazón, amb la seva irresponsable i estúpida fugida endavant, li recorda a Feijóo que és mortal i que, malgrat que les enquestes somriguin, hi ha mala maror interna tant dins el seu partit com dins Vox.