Al fons, a la dreta

La llum d'un fanal.
22/11/2021
3 min

Hi ha moviments a la rebotiga de la dreta espanyolista catalana. I no em refereixo ara a Barcelona pel Canvi, perquè el xiringuito polític muntat i abandonat per Manuel Valls, a banda de l’antiindependentisme, no té altra brúixola ideològica que posar-se al servei –ho diré en francès– du plus offrant, del millor postor. I la seva actual líder, Eva Parera, és perfectament capaç de fer compatibles un escó parlamentari pel Partit Popular i una regidoria al servei d’Ada Colau. Són avantatges de la manca d’escrúpols...

La novetat de la darrera setmana en l’àmbit a què em refereixo ha estat la presentació d’un Manifiesto Constitucionalista, un altre, “en defensa de la legalitat, la pluralitat i la lleialtat a Espanya”. El document fa una descripció grotescament apocalíptica de la Catalunya d’avui: la “dècada de fractura social, fomentada per una Generalitat governada pels partits independentistes amb el suport extern dels antisistema, i per un Ajuntament de Barcelona en mans del populisme”, els “governs locals segrestats”, “l’antieuropeisme i les vel·leïtats filorusses de l’independentisme”, “el santuari okupa” en què s’ha convertit el país... 

Aquest relat de terror serveix de base per rebutjar “la política de cessions, les taules bilaterals de negociació i possibles amnisties” i dona peu a exigir, de cara al proper cicle electoral, “una confluència política del món constitucionalista per presentar un únic projecte que sigui capaç [...] de derrotar a les urnes tant el nacionalisme com el populisme”. Una confluència que, òbviament, exclou el PSC i no se sap si podria incloure Vox.

A banda d’uns “empresaris” i uns “historiadors” que mai no falten en aquesta mena de mogudes, els signants del manifest són els més previsibles i arnats pròcers de l’unionisme català: fundadors i, al mateix temps, nàufrags de Ciutadans (Francesc de Carreras, Teresa Giménez Barbat, Jorge Soler, el Periquito i el Tontaina, que deia l’enyorat Ramon Barnils...), nàufrags del PP (Joan López Alegre, Jean Castel, Marisa Xandri...) i altres personatges a la recerca, des de fa lustres, de protagonisme en el si d’una societat que els incomoda o els repugna, com ara Teresa Freixes o Miriam Tey (“A mi el catalán no me interesa especialmente”).

De tot plegat se’n desprenen diverses incògnites, i ara voldria centrar l’atenció en una d’elles: ¿podem situar Cayetana Álvarez de Toledo, diputada al Congrés per Barcelona i sisena signant del manifest, dins la categoria de “nàufrags del PP” a la recerca d’una nova plataforma electoral suprapartidista de cara al proper trienni? El llibre recentment publicat per la díscola parlamentària i les seves darreres topades amb l’aparell central del PP converteixen en plausible aquesta pregunta.

Que a la senyora Álvarez de Toledo, marquesa, amb un doctorat per Oxford i un ego superlatiu, li resulti insuportable sotmetre’s a l’autoritat de Teodoro García Egea (campió mundial, el 2008, de llançament de pinyols d’oliva) i de Pablo Casado (el dels màsters per la Universidad Rey Juan Carlos...) és ben comprensible; ja el 2015 es revoltà contra la dictadura interna de la banalitat i la deixadesa encapçalada aleshores per Mariano Rajoy.

Tanmateix, en el volum més o menys memorialístic que acaba de publicar, la marquesa de Casa Fuerte fa llum sobre una qüestió que m’interessa especialment, perquè hi he dedicat moltes hores: la convulsa vida interna del PP català. Semblava com si, des de l’eclipsi d’Alícia Sánchez-Camacho el 2015, i potser en part “gràcies” al seu brutal empetitiment electoral, el PP liderat per García Albiol i després per Alejandro Fernández hagués aconseguit almenys la quietud orgànica, després de quatre dècades de crisis i daltabaixos.

Doncs es veu que no. Amb 3 diputats al Parlament, 2 regidors a Barcelona i 67 en tot Catalunya (n’havia arribat a tenir prop de 500), és lògic que la premsa parli poc de les interioritats del PP. Però la genètica resta immutable, i Álvarez de Toledo ens informa que, després del fiasco electoral del passat febrer, Casado i García Egea van intentar allò que tots els seus predecessors han fet des dels temps de Manuel Fraga i Jorge Verstrynge: desempallegar-se del seu delegat a Barcelona (en aquest cas, Alejandro Fernández) com d’un fusible cremat. Si no van consumar l’operació devia ser per manca d’una alternativa una mica consistent; perquè l’únic lideratge que tal vegada podria reflotar l’enfonsada sigla (i que seria el de la Mare de Déu de Lourdes...) no estava disponible.

Sota condició d’anonimat, un quadre veterà del PP a Catalunya va resumir ja fa molts anys la filosofia política d’aquesta abnegada organització i dels seus encara més abnegats militants: “Madrid toca el pito, y todo el mundo se pone firmes”. Amb l’agudesa intel·lectual i la cultura històrica que posseeix, la marquesa diputada ja deu haver vist quins són els límits que la marca PP imposa a la llibertat d’expressió i a la iniciativa individual. Ara, temo que signar manifestos d’unitat constitucionalista amb un grapat de perdedors tampoc no canviarà gaire les coses.

stats