Forat i crim
Si es traguessin de la història del cinema totes les pel·lícules on el crim organitzat hi té un paper central, quedaria tot plegat en bastanta poca cosa. A qualsevol llista que consultem sobre els films més estimats hi ha obres com El padrí (la primera i la segona part), Un dels nostres, American Gangster, Pulp Fiction, Infiltrats, Sospitosos habituals, Hi havia una vegada Amèrica, Els intocables, Reservoir Dogs, Scarface, Heat, La taronja mecànica… Totes pel·lícules sobre agrupacions criminals i les seves endemeses. Sèries de televisió com Breaking Bad, Els Sopranos, Narcos, El padrí de Harlem, The Wire, Peaky blinders, Fills de l’anarquia, Boardwalk Empire, Gomorra, Fargo, etc. també s’apropen al tema, sovint despietadament.
A les botigues de samarretes sempre n’hi ha un assortiment amb la cara grossa de Pablo Escobar, el narcotraficant més cèlebre i tempestuós de la història, responsable de la mort directa de centenars de persones. El nombre de pizzeries amb el nom d’Al Capone —i plenes de fotos de mafiosos de l’antigor— ni es pot comptar, a Mallorca i a Catalunya. Sense la figura del mafiós, quina hauria estat la carrera cinematogràfica de Robert De Niro, o d’Al Pacino?
Sovint pot arribar a semblar que el cinema només serveix per a això: per explicar històries de criminals, o que fer-se actor és aprendre a disfressar-se de psicòpata més o menys carismàtic. El criminal, el gàngster, el bandoler modern —que decideix lliurement forjar-se un destí al marge de la llei, fundant o perpetuant una organització criminal basant-se en la violència, l’extorsió i la compravenda de tota mena de productes o serveis prohibits: de drogues a prostitució, de mà d’obra a préstecs dineraris a interès impossible…— continua sent un gran pol d’atracció. Al seu assaig Anatomy of genres, John Truby ens parla del gènere del crim amb astoradora lucidesa: “Si Adam i Eva és la primera història de terror, Caín i Abel és la primera història criminal. (…) La primera és una història entre ells dos; la segona és una història entre els seus fills i Déu Pare…”.
Truby també ens fa observar d’on pot venir la fascinació indeturable pel gènere: en aquesta mena d’històries la gent sempre viu en una realitat superficial, en una quieta desesperació, o simplement sense consciència; són històries on hi ha dos pols socials: els extremadament rics i els pobres, però sempre amb la idea que és impossible millorar o passar a la banda alta de la societat a través del treball honest. El crim és l’única sortida si es vol ascendir.
¿La visió de fons de la història criminal cada dia consona més amb la nostra? Ben probablement. Potser una de les úniques novetats temàtiques de Tulsa King —la sèrie on Sylvester Stallone interpreta un mafiós que surt de la presó després de vint-i-cinc anys de condemna— és la fascinació que exerceix, fins al punt de reclutar-los en les seves lluites i negocis, en tot un plegat de personatges joves que mai abans s’haurien sentit temptats de seguir un mafiós tan encantadorament tòpic. Més que mai, sembla que la cultura dominant ho reafirma: el crim és l’única opció, tot i els riscos innegables —presó, mort—, de sortir del forat al qual la societat ens confina.
