Aquell forat

Corria una brisa dolça amb olor de pi i terra banyada, i la llum de primavera podia penetrar-te l’ànima i el cos. Vam caminar resseguint el curs del riu i, penjats d’un tronc amb els peus en remull, ens vam posar al dia, vam riure i ens vam omplir de ganes de tot. De sobte, em va mirar i em va dir: “Soc gairebé feliç”.

S’havia comprat una casa preciosa als peus de la muntanya, en un indret similar al paradís. Tenia una feina creativa, una família encantadora, un cotxe vermell i una barbacoa que sempre treia fum, però... però, però, però la vida.

La vida és plena de mancances, la seva també. És un continu “sí, però”... però no tenc temps, no tenc pasta, no tenc el cos o la casa o el mòbil que vull o una parella amb qui sempre tot sí i per sempre més.

Què vol dir que ets 'gairebé feliç'?, li vaig demanar, curiosa. Es va disculpar perquè no se sentia mereixedor de la queixa, però... havia treballat molt per tenir tot allò que desitjava i pensava que, al final, deixaria de sentir aquell buit, aquella soledat profunda i esfereïdora que apareixia en certs moments des que era petit. Però no.

“Ah... el forat, dius?”. Es va sorprendre que sabés de què li parlava.

“Tu també el tens?”, em va preguntar.

“Clar!”.

Allà al fons, en algun lloc del teu cos o de la teva ment, s’hi amaga un espai indeterminat i estrany que apareix de tant en tant que jo anomèn “forat”, i tu potser anomenis diferent. Pot ser petit, gran, superficial, profund, suau o latent. Ell és el llit on reposen les pors, les mancances, els traumes i els dols, i és el gran creador de frustració, exigència, addiccions i patiment.

“I què fas per no sentir-lo?”. Em va mirar esperant una resposta intel·ligent i vaig saber que, un pic més, estava a punt de defraudar algú.

“Procur no fer gaire res, i sentir-lo... tot i que no sempre ho aconsegueixo”.

El problema del forat és intentar omplir-lo, tapar-lo, negar-lo o allunyar-lo. I per fer-ho cerques tot tipus d’estratègies: compres, sexe, llepolies, pantalles, estímuls, estímuls... i més estímuls. Però no, el forat no marxa. I tu hi insisteixes: fas totes les dietes 'paleodetox' que et recomanen, agafes el pack Premium Glovo+Netflix+Tinder, mires ofertes online i omples carrets de la compra invisibles amb coses que no necessites i que saps que no pots pagar. I quan t’arriba a casa, encara amb el repartidor al replà... plof: el forat.

“Saps què és la dopamina?”, i em va veure amb tantes ganes de contar-li que em va deixar xerrar. En la recerca de plaer, el teu cervell genera dopamina, que permet que les neurones es comuniquin entre elles de manera excitatòria, és a dir, una neurona envia dopamina a la següent i l’estimula generant satisfacció. És guai, sí, però té els seus inconvenients: la neurona que rep, per no morir d’excés, limita la seva capacitat de vibrar tancant els seus receptors. En resum: la pròxima vegada que vulguis sentir el mateix grau de plaer, necessitaràs més dosi del que sigui, més 'likes' o més vestits de marca. Aquest és el principi de la tolerància i l’addicció. Per tant, per molt que tinguis i facis i aconsegueixis i vagis i compris, el forat no marxa, i creix. Voler omplir el forat el que fa és dilatar-lo.

“Tia, quin bajón”, em va dir el meu amic, encetant una cervesa i una bossa de patates fregides. “Aleshores què fas, vida monacal?” i em va mirar com si hagués deixat de reconèixer-me.

“Jo no!”, vaig dir-li mentre em cruixien les patates dins la boca. “El plaer mola, però no per salvar-nos del forat”.

“I com ens en salvam?”.

No ens en salvam, hi convivim. Menys dopamina i més serotonina: aquest és realment el neurotransmissor de la felicitat, i es segrega quan comparteixes amb els altres, aculls, dones, estimes, medites, t’esforces o aprens. Aquesta substància, en comptes d’estimular neurones, les inhibeix, les tranquil·litza donant sensació de pau. Per tant, no diu al cervell “en vull més”, sinó “està bé així”.

Conviure amb els 'gairebés vitals', amb les coses que no, amb la renúncia i la suficiència, amb la incomoditat de sentir el buit sense voler tapar-lo, és part de la felicitat. Quan aparegui el forat, no el defugis, sostén-lo com qui acull un nadó que acaba de néixer, amb mans delicades i curioses, mira’l als ulls i digues-li: benvingut. No tinguis por que el forat quedi perquè veure’l bategar és el que t’allunya de l’addicció, la depressió, la insatisfacció vital i la desesperació.

“La vida és un set”, va dir un bon formador que vaig tenir, “acceptem que no és perfecta i que almenys un trenta per cent de les coses no són com voldríem”.

Amén.

“D’acord, em conformo amb el notable rascat... però m’acabo la birra”, va concloure. I vam fer un sospir alliberador tant a l'uníson que vam esclatar a riure sabent que, en aquell instant, havíem arribat a l’excel·lent. Riure sempre puja punts.

Mar Pla és psicòloga