El forat negre de l'habitatge
Fa uns dies, Íñigo Errejón, portaveu del grup de Sumar, afirmava: “L'habitatge s'ha convertit en un forat negre de l'estat del benestar. I per això, les polítiques redistributives (pensions, salari mínim i reforma laboral), les hi estàs donant als propietaris dels habitatges de lloguer”.
Em quedo amb això de forat negre. Però hem d'afegir que els augments salarials també se n'han anat a la inflació (que ha estat per sobre dels augments de rendes) i a impostos (que han crescut més que el consum). Fetes aquestes excepcions, el que Errejón diu és cert en moltes capes socials. Especialment entre immigrants, joves i rendes baixes o famílies monoparentals, pels quals amb un salari és molt difícil pagar un lloguer i viure dignament.
Ara bé, el forat negre no és un forat. És part de la naturalesa i l'estructura econòmica espanyola. Aquests propietaris que diu Errejón que s'emporten els diners són el 10% dels espanyols, que són els que declaren tenir rendes immobiliàries. I aquest 10% es nodreix d'un 25% d'espanyols que paga lloguer. La resta, un 75%, té habitatge en propietat. Espanya, malgrat tot, en comparació a la resta de la Unió Europea, continua sent un país amb cultura de propietat. Quan pot, la persona independitzada es compra un pis i deixa de llogar. El motiu té a veure amb el problema mateix. Si els lloguers són cars, prefereixo posar una part tan important del meu salari en un pis que, a la llarga, serà un estalvi. Si pagaré, diguem, 1.200 euros de lloguer, que perdo íntegrament, doncs prefereixo pagar-los a un banc i que, per dir alguna cosa, 300 euros siguin d'interessos i 900 euros per a un habitatge que està al meu nom i que, el dia que vengui, recuperaré.
Què passa? Doncs que a tres de cada quatre espanyols i, petit detall, a tota la banca, no els interessa un enfonsament dels preus. Els interessa un mercat d'habitatge protegit i un altre d'habitatge lliure. Però una caiguda del valor dels habitatges afectaria de ple a la solvència de la banca espanyola, així com a l'estalvi de tres quartes parts dels espanyols. Sempre he dit que els grans problemes se solucionen segmentant la qüestió en parts. L'habitatge lliure no aconseguirà regular-se –encara que de tant en tant hi hagi esperances enganyoses com la dada dels topalls de la setmana passada–. Però sí l'habitatge públic i protegit. I aquí, Espanya dedica 33 euros per habitant a habitatge, mentre que el conjunt de la UE dedica 120 euros per persona.
Aquest és el forat. I no un altre.