Del foravila al 'fora vila'

En els darrers temps una de les inquietuds més persistents en els entorns dels col·lectius socials amb els quals treballam i també al carrer és com s’està venent Mallorca. Mallorca s’ha convertit en una gran fira del negoci immobiliari a l’aire lliure: els edificis patrimonials es converteixen en souvenirs o hotels-boutique, els monestirs en nova oferta d’estades turístiques de luxe, les cases de camp en agroturismes i turisme rural també de luxe, el sòl rústic s’omple a vessar de casetes cada 14.000 m sense treva, amb piscina inclosa i expectatives de lloguer turístic vacacional, amb una sucosa “recompensa” especulativa si aconsegueixen la compravenda. El segment de luxe és l’objectiu, perquè són els no residents i extracomunitaris rics qui adquireixen majoritàriament el patrimoni local en forma de territori, edificacions emblemàtiques i singulars i paisatge. I amb això, se’n va i es perd, una part important de passat i memòria, de present i sobretot de possibilitats de futur. El que significa un territori i la societat que l’habita s’esvaeix i es transforma en quelcom similar a una “ciudad de vacaciones” estil Marina d’Or. Una cosa sense ànima que, a diferència de les “ciutats de vacances” construïdes amb aquest objectiu tan poc elegant, en el nostre cas es fa a costa de l’expulsió dels que “sobren” en aquest escenari fictici de vacances de luxe i paradís que venen hotelers, rendistes i especuladors a qui ho vulgui i ho pugui pagar, que no és precisament la gent que fins ara hi vivia, ni els que arriben per sostenir els “serveis” que aquesta illa d’or en què s’està convertint Mallorca pels interessos immobiliaris i especulatius molt enllaçats amb el turisme de luxe que pren posicions, centres històrics i els entorns paisatgístics més privilegiats. Així les grans finques de la Serra i del foravila de Mallorca ja pertanyen a llinatges per a nosaltres impronunciables que, això sí, fan en els millors dels casos agricultura ecològica per a les seves bodegues i esdeveniments selectes als quals només se'ns permet l’entrada si és per servir i cobrant poc.

Una de les transformacions més accelerades i destructives d’aquesta pèrdua patrimonial és la venda i perversió dels usos del nostre foravila. Diàriament, ens arriben testimonis de grans construccions, il·legals i legals, a tot el foravila, que generen conflictes estètics, socials, ambientals i per l’ús de recursos, perquè mesclen usos -el d’habitatge o el turístic, majoritàriament- amb els usos propis de l’activitat primària que impliquen renou d’animals, escampar fems per adobar els camps, i, sobretot, que impliquen i implicaran conflicte per la priorització dels usos de l’aigua que en comptes de regar, ara multipliquen sondejos per omplir piscines i regar els jardins. Els veïns d’aquests foraviles són persones que es senten amb el dret d’exigir poder estar tranquils, disposar de recursos, que se’ls reculli els fems, i no sentir olors. Han pagat (i molt) per un tros de paradís que ells entenen com paisatge estàtic d’ametllers florits i oliveres velles. Però ai las, no han entès que no és un escenari això, i que mantenir-ho implica mantenir els modes de vida que han modelat per anys aquests paisatges que ells ara ocupen i colonitzen amb mirades exigents i molt urbanes, i en els millors dels casos, condescendents amb els que, cada cop més estrets, intenten mantenir la seva activitat i resistir en un context hostil que si no te pot convèncer, intenta comprar-te, esperant que t’hi venguis la dignitat.

Darrere cada finca, cada solar, cada edifici, hi ha un propietari que ven el seu patrimoni, o el dels seus pares, i sobretot el dels seus fills. Que ven herència, no només familiar, sinó col·lectiva. I acompanyant aquest procés de (des)possessió, institucions que estenen l’estora vermella al negoci immobiliari, que mentre s’omple la boca de sostenibilitat, envesteix la major operació especulativa de la història de la democràcia en aquestes illes, amb una operació de legalització sense precedents de tot allò construït al sòl rústic i il·legalitzable. Que invoca “el dinamisme econòmic” propiciant fluxos de diners que passen per aquí, enriquint alguns pocs, i expulsant i servint-se dels “molts” que cada cop són més i que queden exclosos dels negocis dels qui sí que “van vius”, dels “propietaris espavilats”, dels “triomfadors vitals” dels senyors del negoci immobiliari i d’aquells segments de mercat abstractes i globals que enfoquen les seves inversions, des de ja fa estona, en l’acaparament de terra, recursos (especialment aigua) i habitatges, a qualsevol part del món, tenint molt clar que seran cada cop més escassos, més imprescindibles i, per tant, més cars. 

Terra, aigua i dignitat són en aquesta terra nostra, béns cada cop més escassos. Som part del nostre propi procés d’expulsió comunitari, de la nostra pèrdua pròpia d'autonomia, de la nostra pèrdua de poder col·lectiu. Som, però, part, també i alhora, de la resistència a aquest procés que se’ns ven com si fos inevitable i que ens pinta un escenari descoratjador i irreversible. Perquè som una societat complexa, múltiple i diversa, i ens cal donar perspectiva crítica a la nostra pròpia realitat, perquè és nostra encara. No aliena, i hi volem, i podem incidir. No volem arribar a ser una societat “fora vila” i per això ens cal i fort, resistir la pèrdua i desvirtuació del nostre foravila. És, com l’aigua, la garantia de qualsevol futur possible que no ens engegui definitivament.