La força del ressentiment
L’esperança és una força poderosa, però políticament està perdent la partida a la força del ressentiment. Ressentiment de moltes persones, fruit de mil injustícies, de mil expectatives frustrades i de la incertesa de la revolució tecnològica on estem immersos i que ens aboca a un futur d’incertesa. Ressentiment per la decepció amb el contracte social que havia d’aportar progrés i cohesió social a canvi d’impostos i vots.
Populisme privilegiat
El súmmum del ressentiment i de les conseqüències del trencament del contracte social són avui els EUA, on es naturalitzen els milers de zombis que provoca l’epidèmia del fentanil, on un país d’origen immigrant declara la guerra a l’entrada d’immigrants i on un populista privilegiat s’envolta de terraplanistes per formar un govern d’aire antisistema. Amb menyspreu a la raó i el debat científic, amb una retòrica marcada per la ràbia, Trump connecta amb els desheretats i amb la revolució cultural conservadora.
La fractura nord-americana ha tingut una visualització clara en l’assassinat de Brian Thompson i la posterior reacció popular de simpatia per l’assassí. La mort del responsable de la primera companyia d’assegurances de salut del país ha deixat en evidència un cop més la rancúnia que provoca la gestió privada de la salut i la distribució de medicaments al país. Segons la fundació KFF, l’any 2023 el 48,7% dels americans estaven coberts per una assegurança privada pagada per l’empresa, el 6,2% pels mateixos autònoms (sense cap cobertura pública) i els programes de Medicare i Medicaid públics protegien els majors de 65 anys, els veterans i els més pobres. Amb tot, gairebé el 8% de la població no tenia l’any passat cap cobertura mèdica. L’any 2010, quan la presidència Obama va ampliar la cobertura mèdica amb l’oposició de bona part del partit republicà, aquesta proporció era del 16%. Avui, el país té una esperança de vida de 79 anys i Espanya de 84 anys, i hi ha milers de litigis per abusos i cobertures parcials. Fins al punt que l’estat de Nova York va aprovar una llei contra “les males sorpreses en forma de factura sanitària” que l’any 2020 es va estendre a tot el país per afavorir bones pràctiques i acords entre les parts.
Avenç de l’extrema dreta
A Europa, el ressentiment arriba en forma d’avenç de l’extrema dreta i dificultats de governabilitat allà on el sistema electoral fa imprescindible arribar a pactes. Especialment complicada és la situació a França, on el president Macron s’ha empantanegat amb els resultats de les legislatives de l’estiu. No està clar que ho desbloquegi el nomenament d’un primer ministre per carambola després que l’amenaça de ruptura del centrista François Bayrou fes recular el president que estava a punt de nomenar Sébastien Lecornu, exministre de Defensa, a Matignon. Bayrou, un etern de la política francesa, de 77 anys, té encara menys diputats que el primer ministre sortint. Estarà en mans del centre, però especialment de Marine le Pen, que només li ha garantit que no el farà caure d’entrada. Bayrou es treballarà el centre i aspira almenys a una abstenció pressupostària dels socialistes, comunistes i verds. L’equació no sembla gaire més fàcil que fa tres setmanes, a menys que el pressupost convenci les forces d’esquerra. Intentarà fer un “govern d’interès general”. Veurem si el ressentiment i la pressa de Le Pen el deixen.
La màxima representant de l’oferta del ressentiment a Espanya és la presidenta de la Comunitat de Madrid. No per casualitat és de les poques líders del PP que ha sabut fagocitar Vox en el seu territori. La conferència de presidents convocada per Pedro Sánchez va servir per donar al president del govern una foto amb tots els presidents autonòmics formats i per contraposar l’eix Sánchez/ Illa al Madrid que privatitza la sanitat i asfixia la universitat pública mentre abaixa impostos, es beneficia de l’efecte capitalitat i acusa d’insolidària Catalunya. L’obsessió del PP per la “igualtat” dels espanyols no és res més que l’aprofitament econòmic de l’anticatalanisme polític indocumentat.
Junqueras guanya
ERC tornarà a estar presidida per Oriol Junqueras. Ha guanyat a Xavier Godàs, però gairebé la meitat del partit li ha advertit que no hi confia. Godàs promet plantar cara i assegura que “avui res no acaba”: Demana una nova estratègia per una “qüestió de sinceritat política” . Junqueras té per davant una situació difícil per cohesionar el partit. La campanya ha sigut dura i els retrets i la guerra bruta han sorprès els mateixos militants. ERC ha implosionat per moltes coses, però una d’elles ha sigut el coneixement públic d’una manera de fer poc edificant. Els cartells sobre l’Alzheimer de Pasqual Maragall van sortir de l’entorn del partit i els responsables de comunicació ho van intentar tapar internament i posant tota mena d’entrebancs a la premsa que ho investigava. La política de comunicació d’ERC ha sigut sectària i indigna d’un partit amb valors democràtics i republicans. Veurem si s’inicia una nova etapa amb noves pràctiques o tot continua igual.