La força que ve del passat
En deu dies he assistit a quatre esdeveniments que recordaven que venim de lluny, i que si ara mateix l’independentisme viu atrapat en un presentisme estèril, en canvi, el seu futur resta ben assegurat per un passat extraordinàriament ben trenat. Parlo, en primer lloc, de la celebració dels trenta anys del Via Fora de Gràcia, el primer de la dotzena de bars del “rotllo” oberts arreu del país. Bars “normals”, com els va anomenar l’Agnès Rotger, en temps tant o més atziacs que els d’ara, on des de 1993 es combinava lleure, beure i gastronomia amb debats, conferències, concerts o presentacions de llibres. Uns espais de trobada independentista transversal, promoguts per Oriol Creixells i seguits per una extensa xarxa de patriotes, quan l’independentisme estava –com gairebé sempre– greument dividit. La publicació Via Fora! 30 anys, editada pel mateix Oriol i per Vicenç Relats, en dona compte a bastament.
També aquests dies vaig poder assistir a Alcanar a la trobada anual que organitza l’ENS de l’Associacionisme Cultural, una vitalíssima confederació de federacions de tota mena d’expressions de cultura popular: dels pastorets als diables, dels pessebristes als gegants, dels esbarts als castells, de les puntaires a les corals... Una altra xarxa, la de la cultura popular, de més de quatre mil organitzacions profundament arrelades al país. Unes arrels que garanteixen que la nació no s’esllavissi.
Per si no n’hi havia prou, vaig ser a la presentació del voluminós llibre d’Aureli Argemí, La llavor sembrada (Pòrtic, 2023). Es tracta d’un relat desbordant de fets i noms, escrit en perspectiva autobiogràfica i que mostra un compromís radical de l’autor amb les llengües i nacions minoritzades, nascut a redós de l’exili de l’abat Escarré, amb Montserrat i Cuixà de fons, després al CIEMEN i en una multitud d’altres organitzacions i experiències. Tot plegat, convertit en una extensíssima xarxa de complicitats internacionals en què han participat des de tota mena de lluitadors anònims fins als noms més destacats de la cultura i la intel·lectualitat de la segona part del segle XX.
I, encara, vaig ser a la cerimònia d’enterrament de l’amic Joan B. Culla, exemple d’intel·lectual independent, historiador rigorós i radicalment compromès alhora amb el país i amb la veritat. Un intel·lectual d’aquells que Karl Mannheim considerava que podien ser “sentinelles en una nit que altrament fora negra com una gola de llop”. I Culla n’era un.
Tot plegat posa en evidència una circumstància que sovint oblidem: si el Primer d’Octubre de 2017 va ser possible és per tots aquests antecedents –i tants d’altres– que el van fonamentar. No va ser ni el fracàs de l’Estatut del 2006, ni la sentència del Tribunal Constitucional del 2010 –aquests, mers coadjuvants– el que ens va empènyer al referèndum gloriosament organitzat i guanyat en contra d’un estat enfurismat. Es va arribar i es va guanyar, entre molts més, gràcies als Via Fora de l’Oriol Creixells, a la cultura popular de l’ENS o a les llavors sembrades per persones com l’Aureli Argemí. I gràcies a la veritat històrica investigada i defensada amb urc per Joan B. Culla. Perquè quan diem que el desvetllament independentista d’aquest segle XXI va anar de baix a dalt, subvertint tot el mapa polític institucional autonomista, ens referim a això: a un treball previ de base obert i integrador, popular i festiu, culte i civilitzat, amb vocació internacionalista, ben organitzat i molt generós.
I és arran d’aquesta densitat d’experiències –i d’emocions– viscudes aquests darrers dies, que faig tres afirmacions contundents que podrien servir per reprendre la lluita. U: només amb una mirada llarga es pot recuperar la confiança i l’esperança necessàries per tornar al combat per a l’alliberament nacional. L’actual dinàmica de retrets i ressentiments curts de vista són una injusta i injustificable ofensa als milers de patriotes que han treballat honestament i arriscadament per l’emancipació de la nació.
Dos: la mesura de la fortalesa d’aquesta lluita ens la dona la solidesa dels seus fonaments. Només hi pot haver futur si l’entenem en continuïtat amb la diversa, extensa i generosa feina feta en el passat. També és en la consciència d’aquests llargs i sòlids fonaments, quan tot era més difícil, que queden relativitzats els períodes de sotsobre.
I tres: aquell “ho tornarem a fer” no es pot reduir a un nou Primer d’Octubre, sinó a agafar nova embranzida, amb més Via Fora, més cultura popular, més discerniment i rigor intel·lectual i més sembra de llavors.