Una forma de fer Espanya

L'edifici de Capitania General, a Barcelona, amb la bandera espanyola a mil pal
3 min

Ara fa vint-i-cinc anys, José María Aznar accedia a la presidència del govern d’Espanya amb la idea d’esmenar alguns aspectes centrals de la Transició democràtica, en allò que ell mateix havia anomenat “la segona Transició”. Una de les coses que es proposava reformar era el que la seva ministra d’Educació i Cultura, Esperanza Aguirre, va qualificar com “el calamitós estat de l’ensenyament de la història en el nostre país”, particularment de la història espanyola (que, presumptament, els socialistes havien desatès). Era una clara invocació a recuperar el paper nacionalitzador de la història. En el debat que es va suscitar a continuació, la pregunta clau la va fer Josep Fontana: “Enseñar historia de España. De acuerdo; pero ¿qué clase de historia y de qué España?” (El País, 19 de desembre de 1997).

“Fer espanyols”, aconseguir la “nacionalització” efectiva d’una població de composició molt diversa culturalment i lingüísticament, ha estat una preocupació bàsica des del moment mateix de la constitució de l’estat nació modern. Així, el 1835, un conspicu polític liberal, Antonio Alcalá-Galiano, afirmava a les Corts que “uno de los objetivos principales que nos debemos proponer nosotros es hacer a la nación española una nación, que no lo es ni lo ha sido hasta ahora”. L’èxit de l’operació no va ser, però, complet: almenys no en la mateixa mesura en què l’havia assolit l’estat francès, al qual Espanya pren com a model, fins al punt que, per al segle XIX, l’historiador Borja de Riquer ha pogut plantejar la tesi de la “feble nacionalització” espanyola. Així, el 1926, el rei Alfons XIII, estiuejant a Sant Sebastià, es va desplaçar al caserío natal del campió de boxa Paulino Uzcudun, el qual va haver de fer d’intèrpret entre el rei i la seva mare, incapaç d’expressar-se en castellà (ho conta Bernardo Atxaga a Días de Nevada).

En el segle XX la qüestió de la construcció de la nació espanyola va continuar ben present, indissolublement lligada a les dues dictadures. En els períodes de recuperació democràtica, en canvi, ressorgia “la qüestió territorial”, que es plantegen per primer cop en la història del constitucionalisme espanyol les Constitucions del 1931 i del 1978. Aquesta última, en una conjuntura en què el nacionalisme espanyol estava en retrocés per la seva associació amb el franquisme, va introduir la distinció entre “nacionalitats i regions” i va esbossar un model asimètric que volia respondre a aquesta diferenciació però que va ser ràpidament corregit, “harmonitzat”. Avui aquella distinció semàntica ja no forma part ni del vocabulari ni de la praxi política i ha quedat completament enterrada, fins i tot, o sobretot, per aquells que es diuen constitucionalistes.

La novetat dels darrers anys ha estat, sens dubte, l’emergència de Madrid, la seva conversió de Villa y Corte en la puixant capital econòmica i financera que fins ara no havia aconseguit ser, malgrat els segles de centralisme. Aquesta ascensió –que no li ha garantit, tanmateix, una automàtica modernització cultural i política– s’ha vist acompanyada d’un nou orgull de capital, capaç de tapar les mancances i d’amagar els desequilibris que aquest ràpid procés de concentració de recursos, demogràfics i econòmics, està comportant. (Per exemple: el fet escandalós que Madrid hagi estat el 2020, el primer any de la pandèmia, la regió amb un excés més gran de mortalitat per càpita de tota la Unió Europea no sembla haver suscitat cap mena de polèmica política).  

El creixement de Madrid, beneficiant-se de la capitalitat de l’Estat, sembla que comença a ser qüestionat des de les províncies de l’Espanya buidada, com les eleccions a Castella i Lleó van posar de manifest. De moment, però, sense una formulació que l’acosti no ja al cas català (on la constatació de la incapacitat catalana per transformar l’Estat va donar lloc al Procés) sinó a la inquietud valenciana: recordem que el president de la Generalitat Valenciana, Ximo Puig, ha acusat obertament Madrid de dúmping fiscal. L’últim moviment al respecte ha estat la ley de mercado abierto impulsada pel govern regional de Díaz Ayuso i que el seu conseller d’Economia, Javier Fernández-Lasquetty, va presentar explícitament com “una forma de fer Espanya”. Des de València, el corresponsal de La Vanguardia ho resumia així: “Madrid lo quiere todo y está en camino de lograrlo” (03/02/22). Com els vells marxistes, la dreta espanyola sembla haver descobert que el que és determinant és la infraestructura econòmica. Tanmateix, la pregunta de l’inici subsisteix: quina és l’Espanya que es vol fer?

stats