Formes d’una espiritualitat perdurable a Montserrat (1947)

Del pedagog i crític de literatura Joan Triadú (Ribes de Freser, 1921-Barcelona, 2010), membre de l’IEC, a Ariel (IV-1947). Article inclòs en l’edició sobre les festes de l’Entronització de la Verge de Montserrat. Iniciativa reconciliadora que volia recobrar valors d’una catalanitat solidària que des de 1936 s’havien malmès. Malgrat l’aixopluc religiós, el pes d’una dictadura inclement entorpia el progrés d’aquell ideal cívic.

Aproximadament a la meitat del segle vintè –dirà la història en el futur– comença l'esplendor de Montserrat, i afegirà que mentre el rostre exterior del país sofria i es contreia de dolor, per dins, pel cos més vital del poble, ascendia com per un gran arbre inclinat a l’abisme, la saba restauradora del culte a la llengua, a la tradició i a la catalanitat, encarnada en la presència montserratina. Valdria la pena de considerar aquest fet històric encara que l'ocasió no fos tan adient com ho és en aquests moments. Valdria la pena de veure, a fons, com el sentiment montserratí en el poble i en els seus dirigents –ja siguin Sants, artistes o patricis– s'ha revestit curiosament d'un empelt ostentós –en el bon sentit del mot–, quotidià, real fins a les últimes conseqüències. En un determinat pla de la cultura i de la vida pública, ha tingut sempre un lloc, per afecte sentimental si més no, la presència altívola i catalana de Montserrat. Aquesta força d'unió, aquesta qualitat de senyera palpitant, si no fos una realitat actual fora un presagi per a l'esdevenir, o un tresor inesgotable en el passat. En totes les direccions es projecta ara a la vegada la seva força. [...] Felicitem-nos-en: com a catalans, com a artistes, com a europeus, en el sentit cristià i cultural de la paraula. Els pobles, les viles, les masies que de prop o de lluny envolten les sagrades altures de la nostra muntanya marquen amb llur repòs, amb llur presència viva, la primera anella, el primer cercle d'aquest gran remolí que és Catalunya al voltant de Montserrat. Cada any i per tots els camins, el cercle s'estreny, i es fa més compacte, i tramet al centre, al temple generós de l'altura, més d'una tercera part dels seus fills. Qui més qui menys sap on va i perquè hi va. Qui més qui menys en aquell dia o en aquells dies, no és un home com els altres, ni en les seves mans ni en els seus pensaments. És un poble que ha trobat el ressort senzill d'explicar-se sense paraules. La lliçó no ha de ser desaprofitada. Cada país, en certs aspectes, es nodreix d'una cronologia pròpia, d'acord amb l'íntima serenor dels seus millors dies. No es tracta de joventut, de plenitud o de decadència. Es tracta aquí de vitalitat. Perquè, de què valdria fer arqueologia sobre un cos viu? Fora com pretendre restaurar un paisatge i decorar-lo a gust personal. Al contrari: Montserrat no solament deixa d'ésser un nom per a esdevenir un símbol, sinó que es fa tremolosa sota el símbol, la carn d'una veritat. Aquesta veritat és, precisament, vida i font de la vida d'un poble, i expressió de què la riquesa essencial, la de l'esperit, no és extingida. [...]