A l’antiga Roma el fòrum era la plaça major, el que els grecs anomenaren àgora. Un derivat seu és fur (“ fuero ” en castellà), sinònim de norma jurídica. El seu significat està relacionat amb el fet que el fòrum esdevingué l’espai públic per excel·lència on s’impartia justícia. D’aquesta manera també tenim que el metge que està al servei d’un jutge per determinar les causes d’un homicidi és conegut com a forense. I una cosa desmesurada, que està fora de tota norma habitual, és desaforada.
De fòrum també deriva una paraula de plena actualitat, aforament (“fora de la norma”). Va néixer fa més de dos segles durant la Revolució francesa per garantir la llibertat d’expressió dels diputats. Aleshores es volgué dotar d’immunitat les cambres legislatives per evitar que els poders judicials hereus de l’Antic Règim poguessin impedir la tasca d’aquells que havien estat escollits pel poble.
Avui l’aforament ha vist pervertida la seva motivació inicial per part dels mateixos aforats, que s’aferren a la seva immunitat per fugir de la justícia. El darrer a apuntar-s’hi és l’exrei Joan Carles, a qui el govern espanyol ha blindat de seguida com si es tractàs d’un criminal de guerra -sembla que en el seu fur intern (és a dir, en la “seva jurisdicció interna”) el monarca acabat d’abdicar passa pena que li caiguin unes quantes demandes de paternitat.
A Espanya hi ha 10.000 aforats, dels quals uns 2.300 són polítics (la meitat d’ells són diputats autonòmics); la resta són membres de les altes institucions de l’Estat, components de la carrera judicial i de les forces de seguretat. Si giram la vista a països del nostre entorn, ens podem morir de vergonya. A Alemanya, Regne Unit o EUA no hi ha ni un sol aforat, mentre que a Portugal i a Itàlia només ho és el president de la República, i a França es restringeix a l’Executiu. Una altra dada interessant és que la Constitució només contempla l’aforament dels membres del govern, senadors i diputats (poc més de 600 persones). Els altres, fins a 10.000, gaudeixen d’aquesta prerrogativa judicial gràcies a lleis posteriors.
Avui la finalitat teòrica de l’aforament és doble. Garanteix que la tasca dels alts càrrecs no sigui entrebancada per maniobres polítiques, i que els tribunals ordinaris no patesquin pressions a l’hora de jutjar els poderosos. No debades, un aforat té el privilegi de ser jutjat per un tribunal superior que el que jutja un ciutadà normal. La perversió del sistema és que són els mateixos parlamentaris qui pacten la composició d’aquests tribunals superiors. Amb l’aforament, doncs, immunitat (no subjecte a cap “càrrega”, munus en llatí) ha esdevingut sinònim d’impunitat (no subjecte a cap “càstig”, poena ). Que ningú no dubti que en aquest fòrum que és la vida no tots som aforats, és a dir, no tots som iguals davant la llei.