La foto del casament a la muntanya
La pagesa s’eixuga la cara i somriu, deixa el càvec un instant i fa: “Ei, no es pot passar. Vigileu! Hi ha pastor elèctric!”
La fotògrafa de la comitiva fa una ganyota. Què li diu la pagesa aquesta? “Perdona!”, exclama, perquè ella sempre diu “Perdona” a tothom. “Estic treballant. Haig de fer una foto a aquests nuvis”.
La pagesa toca l’ase. “Jo també estic treballant. El meu camp està sembrat. No es pot passar”. Però la fotògrafa no ho entén i intenta dialogar. “Tia, hem vingut fins aquí per fer la foto amb vistes a Montserrat. Dos minuts i continues amb lo teu... No emprenyarem... La natura és de tots”.
La pagesa se’n fa creus. “No és qüestió de minuts –barboteja–. És que no em podeu trepitjar els cigrons plantats. Feu-vos la foto des del camí, però no trepitgeu el que jo sembro. Jo no et trepitjo els teus negatius, la teva càmera, el vestit d’aquesta núvia...” Tota la comitiva fa crits de protesta. “Ei, ei, calma, que venim de molt lluny, la muntanya no és teva”.
La pagesa es mossega el llavi i continua cavant. La tropa grotesca salta el filat i escolta les instruccions de la fotògrafa. “Seieu al camp, abraceu les plantes”. I ells les abracen, s’hi estiren, es fan petons estirats allà terra, fent veure que sí, que estimen la natura, que els agraden les vistes. La fotògrafa dispara i en acabat fa: “Veus? Ja està! No era tant!” Al camp hi queden les clapes amb les formes dels cossos de tots ells. La pagesa s’eixuga els ulls i pensa que els senglars, que busquen cucs, no són tan bèsties com aquests, que busquen likes.
