Enmig de l’onada d’extrema dreta que assola bona part del món, ha passat més o menys desapercebuda, curiosament, la victòria fa uns mesos del líder progressista mexicà Andrés Manuel López Obrador (AMLO) i del seu partit MORENA, que el convertirà en el nou president de Mèxic d’aquí a poques setmanes, fet que posarà fi a la ‘dictadura perfecta’ bipartidista (PRI i PAN) que ha governat el país llatinoamericà durant prop de 90 anys.
Una de les primeres decisions de López Obrador com a president electe ha estat cancel·lar les obres (sí: les obres es poden aturar i cancel·lar, a Mèxic o aquí) del nou aeroport internacional de la Ciutat de Mèxic, projecte estrella del president sortint Enrique Peña Nieto, que s’estava construint damunt la gran llacuna de Texcoco, tal com havia promès durant campanya electoral, amb el suport de les organitzacions ecologistes del país. Tot i que les obres ja estaven avançades en un 30%, els ecologistes preveuen que pràcticament tot l’espai es podrà recuperar: serà car i costarà, segur, però més car i costós, en termes mediambientals i socials, hauria estat permetre la destrucció del llac. I li hauria sortit car a AMLO, que va guanyar empès pel suport activista d’ecologistes, feministes, veterans de l’esquerra mexicana, etc: gent que no hauria entès que una de les seves promeses més valentes hagués estat una de les seves primeres traïcions.
Fa pocs dies a la Ciutat de Mèxic hi va haver una manifestació en defensa de continuar les obres. Entre consignes com que l’aeroport ajudarà el turisme, donarà feina i altres peticions de ressonància familiar, n’hi havia també de xenòfobes contra la caravana de migrants centreamericans, que precisament aquestes setmanes està travessant el país cap a la frontera amb els Estats Units, escapant de la misèria i la violència, i que ha despertat les ires racistes del president Trump: “¡No más migrantes indeseables! Nuestro pueblo primero!”, deien algunes pancartes.
Què té a veure una cosa amb l’altra? Ho té a veure tot. Autoritarisme i violència, masclisme, xenofòbia i destrucció del medi ambient constitueixen el nou –o el vell– eix sobre el qual s’edifica la política de l’assalt al poder dels líders de la nova dreta. Una de les primeres decisions de Donald Trump va ser retirar els Estats Units dels Acords pel Clima de París i permetre prospeccions petrolíferes a l’Àrtic; la victòria i els plans desenvolupistes de Bolsonaro al Brasil, amb el suport decidit dels grans terratinents agroforestals, amenaça seriosament la supervivència de l’Amazònia. En aquesta banda de l’Atlàntic, a Polònia, sense anar més lluny, el mateix govern ultranacionalista que tot just fa una setmana es manifestava a Varsòvia amb organitzacions neonazis és el mateix que promou la tala i destrucció del bosc mil·lenari de Bialovieska, un dels darrers espais autènticament verges d’Europa, refugi dels últims bisons europeus salvatges.
En una entrevista recent arran de la seva visita a Mallorca, el sociòleg Ivan Miró ens recordava que el feminisme i l’ecologisme són la base de les propostes econòmiques que, com l’economia d’allò comú, plantegen una esmena i cerquen solucions alternatives al model capitalista neoliberal. Un neoliberalisme que a Mallorca i a les Illes Balears es configura a partir de la submissió territorial a l’explotació turística, la “despossessió”, parafrasejant els geògrafs Macià Blázquez i Ivan Murray, física i emocional, del nostre país, els espais, llocs, pobles i ciutats, d’on som contínuament expulsats, en un procés de colonització territorial no exempt de violència més o menys explícita o evident: desnonaments, alça dels preus del lloguer, contaminació, massificació, empobriment generalitzat, aculturació, etc.
Aquesta legislatura que agonitza, les forces progressistes tenien –teníem– l’oportunitat de bastir una nova aliança que, sobre les bases del feminisme i l’ecologisme com a paradigmes alternatius, pogués fer front a l’amenaça de la ultradreta xenòfoba –catalanòfoba–, destructora i reaccionària. Mai havíem tengut un context tan favorable, a Mallorca, per posar les bases d’un canvi absolut de paradigma, fruit del debat honest entre els agents socials i institucionals progressistes, que servís també per crear un cordó cultural sanitari contra l’extrema dreta. Podíem fer història.
En canvi, acabam aquests quatre anys amb una foto que sí que en farà, d’història: la de la consellera del PSOE Mercedes Garrido somrient al costat del batle de Campos, Sebastià Sagreras, tots dos junts i feliços per haver començat les obres de l’autopista. Sagreras és membre de la junta directiva del PP espanyol, home d’un Pablo Casado desbocat en el seu masclisme ranci, fanatisme espanyolista i xenofòbia indissimulada. Sagreras és el polític que, davant l’escàndol de la sentència de la Manada, s’atrevia a qüestionar públicament la víctima d’aquella violació amb un comentari masclista de vergonya aliena.
La foto d’amistat somrient entre Garrido i Sagreras és l’anunci d’una nova i fosca aliança mai vista a Mallorca? I alhora tanca el cicle autonòmic de pactes de progrés com a instrument potencial de canvi? La defensa del neoliberalisme mallorquí, d’espoli turístic i territorial, d’aculturació social i empobriment econòmic, sembla que està per sobre de tot.
I davant tot això, doncs, des de l’ecologisme o el feminisme mallorquí, només ens queda persistir, i persistir, i persistir fins a guanyar.