Escàndol rere escàndol fins a la dissolució final. Podem comença l’any nou com va acabar l’anterior, o pitjor. Confien tant els uns en els altres que enregistren les converses. Deu ser col·leccionisme. El secretari jurídic de la Comissió de Garanties Democràtiques amenaça la militània crítica, en un to meravellosament democràtic, i exigeix silenci a una companya de partit amb expressions masclistes. Tot molt coherent. L’esbirro es diu Joan Canyelles i com a mínim ha tingut la decència de dimitir.
Dies abans, Montse Seijas havia denunciat les presumptes maniobres del lobby de metges per assegurar-se, a l’inici de la legislatura, la Facultat de Medicina, una millora de les seves condicions laborals i el cap del científic Bachiller, qui sembla que feia nosa a tothom. A canvi, sempre segons la diputada, els doctors acceptarien que una infermera fos consellera de Salut.
Són dos episodis més en un serial que no té com a origen l’expedient obert a Xelo Huertas i a la mateixa Seijas, sinó la gènesi de Podem.
Quan la formació estava en procés de construcció a les Balears em vaig cansar de dir que era una amalgama impossible. Hi confluïen empipats amb el món, rebotats d’altres partits (des d’UM fins a Esquerra Unida), oportunistes sense un futur laboral clar, hippies i antisistema. No hi havia ideologia –amb prou feines anaven confeccionant un ideari– ni tampoc un relat comú. El poder, o la influència, els va agafar coneixent-se entre ells. De cop i volta van haver de pair un grup parlamentari de deu diputats, negociar el full de ruta i les línies vermelles de tot un govern i gestionar el dia a dia dels consells insulars i els principals ajuntaments de les Illes. Pressuposts milionaris, pressions polítiques i mediàtiques... Però el més complicat de tot era teixir una organització feta a bocins, amb pedaços romputs, extraviats de patrons diversos. Tan complicat que no ho han aconseguit.
Vint mesos després de les eleccions autonòmiques, el balanç es resumeix en dues diputades menys a la Cambra i un partit fragmentat que cavalca sobre el desprestigi. Ara mateix, l'únic consol dels de Jarabo és que gairebé totes les alternatives a ells són encara pitjor. Un PSIB pendent de si el PSOE gira a la dreta o més a la dreta encara; un PPque, després de destrossar tots els ponts amb la societat civil, intenta reinventar-se de la mà de Biel Company, còmplice necessari de la destrossa, i Ciutadans, diluït en un escenari en el qual no té cap marge per fer-se notar.
En aquest enquadrament, i tot i que sigui només per comparació, es podria dir que MÉS és la formació que aguanta millor, sense fer res extraordinari i amb la taca del Consell de Mallorca, que encara no ha arrencat.
La foto de l’any ja està feta. La va signar dimecres passat Jaume Morey a l’Ultima Hora. El ministre De la Serna, Maria Salom i José Hila passegen pel baluard del Príncep de Palma. Esquiven una dona indigent que demana almoina asseguda a les escales, invisible a ulls dels polítics. Ni tan sols giren el cap. Una imatge que resumeix un país: el dels rècords de turistes, els grans hotelers i les bones xifres de l’atur.