Fotos vomitives en comptes de periodisme

Dijous passat, Antena 3 començava una campanya per reconèixer, deien, el paper dels avis en la nostra societat. Sonsoles Ónega moderava Hablando en plata, una tertúlia sobre aquesta qüestió que basava tot l’argumentari en una investigació molt més primària. Era un reportatge d’Alberto Chicote, famós a la televisió per inspeccionar les cuines més repugnants dels pitjors restaurants a Pesadilla en la cocina. En aquesta ocasió, però, el cuiner intentava visitar llars d’avis per saber quina alimentació els donaven. Com que no havia demanat cap permís previ per entrar a les residències, provocava uns instants de tensió a les portes d’aquests centres. Una manera de generar conflicte amb pretensions mediàtiques. Després, Chicote es basava en les fotografies que li havien facilitat algunes persones internades en els centres o els seus familiars. Eren imatges dels àpats que donaven als avis, amb un aspecte absolutament fastigós i una qualitat nefasta. Eren plats vomitius. El programa es recreava en aquelles fotografies per accentuar el fàstic dels espectadors.

Una tertuliana, una mica atabalada, demanava a l’audiència que si tenien familiars en una residència no s’espantessin, perquè aquella situació no era generalitzada. Certament, el relat que oferien provocava angoixa, perquè era un programa pensat per escandalitzar.

Cal denunciar tots els centres que atemptin contra la salut i el benestar de les persones. Però cal fer-ho des del rigor informatiu i no des d’un espectacle que pot espantar famílies i gent gran, provocant confusió i dubtes. A més, el sensacionalisme genera descrèdit sobre un fet gravíssim amb el qual cal ser implacables.

L’any 2020, en els primers dies de confinament i quan tot plegat semblava encara una circumstància fugaç, van transcendir les imatges d’una àvia agredida física i sexualment en una residència de Barcelona. Després, l’enorme dimensió de la pandèmia va diluir el cas informativament, devorat per la situació catastròfica de les residències amb el covid. Cinc mesos més tard, l’agost d’aquell mateix any, van difondre’s les imatges de dues auxiliars vexant una àvia en un centre de Terrassa. Ens trobàvem en ple qüestionament del model assistencial i les cures a la gent gran. Hi havia milers d’avis en la solitud més extrema bunqueritzats amb el pretext de salvar-los la vida. Les dificultats postpandèmia i el soroll de l’actualitat han tornat a diluir un assumpte que, socialment, tenim pendent: el model assistencial que es dispensa a la gent gran en situació de màxima vulnerabilitat.

Pel que fa a la televisió en general, si el benestar dels avis a les residències depèn dels reportatges d’Alberto Chicote i del sensacionalisme d’Antena 3, estem perduts. ¿On és el periodisme incisiu, ben fet i influent? Cal plantejar-nos si la televisió està cada vegada més a prop de la ximpleria i més lluny de la responsabilitat social que li correspon.