El fracàs del prescriptor pesat
Dirigents d’Esquerra expliquen coses de dirigents d’Esquerra i dirigents de Junts expliquen coses de dirigents de Junts. Una sola veritat és difícil. Una sola mentida, encara més. D’entre tots aquests dirigents, pots dirimir la diferència entre el mediàtic i el pur, dues caricatures fàcils, com les caricatures de Sant Jordi, esclar, perquè, com sempre, per les seves obres els coneixereu.
La pena és que un partit polític, diversos partits polítics, es converteixin en un Sálvame Deluxe on les petites rancúnies, batalletes i captures de pantalla omplin minuts. Passa el mateix en altres mons petits i grans, com el del vi, on aquest autoproclamat influencer, sommelier de fireta cregut, enfadat i engolat; el que voldria ser el Tim Atkin català i fer aquella veu ridícula que es feia als anys vuitanta (com de pedalar en bicicleta estàtica) pontifica i veta i exclou i encimbella, pensant en ningú més que en ell mateix i en la seva grossíssima butxaca. Ja és un artista de la ràdio, nena, no riguis, a tu només t’ha fet servir, no sap que en sap tan poc. Que es barallin els membres d’un sector, com el del vi, o d’un mateix partit, d’un mateix grup de música, d’una família és catastròfic, perquè als mortals ens fa preguntar: Que no us divertíeu? No us feia feliços el que fèieu? Que no us omplia?
Hi ha feines que són artístiques i hi ha feines que demanen humilitat. Fer vi és artístic, prescriure vi ha de ser del tot humil. Fer música és artístic, prescriure música ha de ser del tot humil. Si el crític –autoerigit– es considera més important que l’obra estem perduts. En la política l’obra som els ciutadans i enlloc més, en cap àmbit, algú ha de ser tan servidor nostre, tan humil i tan anònim. M’agrada massa l’art per suportar els artistes.
