Si em fessin explicar de què parla el llibre 'Les coses que realment han vist aquests ulls inexistents', de J.L. Badal, diria que parla del món: el món, que és bo, que és bell, que és una invitació a l’èxtasi, i que és el terreny on creix el mal, aquest misteri. O diria que parla del temps, que és allà on viuen l’alegria i la melancolia, germanes siameses. O que parla de la paraula, que ens fa. O de pronoms: amb un jo i un tu, tot es posa en marxa. O d’un matí assolellat de primavera, quan un àlber és la lògica del món. De coses com aquestes.
Si entengués que la feina de ressenyador és descriure, diria que aquest és un llibre de fragments. Així m’estalviaria haver de decidir si és un llibre de pensaments, de records, d’apunts lírics o de relats de poques línies. Són bocinets de tot això, que, aplegats, prenen una mica l’aire d’aquells volums que resumeixen la saviesa dels filòsofs presocràtics posant una darrere l’altra les restes que el temps n’ha deixat. Aquí, els fragments retraten la mirada a la vida, entre enamorada i corpresa, d’un lector d’antiga poesia xinesa o japonesa, un pare i professor, un home amb els records d’infantesa aferrats a la pell, un enamorat de la literatura i dels paisatges més propers, un “buscador” en el sentit que Cortázar es va inventar per al terme. Cerca aquell territori que potser només es pot designar amb la coincidència dels oposats, com han sabut tants de buscadors de tots els continents i de totes les èpoques: “Tot és nou. Tot és com sempre”. O també: “Sense barrots, però, no hi ha llibertat”.
També podríem dir que és un breviari: per tenir-lo a la tauleta de nit i llegir-lo sense presses. El publica :Rata_, una editorial que segur que ens donarà moltes sorpreses agradables. Ens deixa a l’ànim un pòsit d’agraïment a la vida i d’enyorança d’infinit, que també deuen ser germanes siameses. “La major part de l’univers és foscor. Però fa tanta llum aquesta estrella de tercera que és el sol!”.