França: el futur a casa nostra?
L’elecció a la presidència de la República Francesa, en dues etapes, és un moment particularment intens del calendari polític europeu i mundial, amb reflexos innegables en els veïns que, com nosaltres, tenen moltes relacions amb França i prou admiració per la seva República, malgrat tots els seus pecats de centralisme extrem. En qualsevol cas, el que passi el 24 d’abril ens importa. El més trasbalsador és que, a diferència d’ocasions anteriors, Marine Le Pen, política emblemàtica de l’extrema dreta europea, pot guanyar per primer cop la presidència de la República. Malgrat totes les xifres de la primera ronda electoral, els sondejos que busquen copsar directament l’opinió dels votants són força unànimes: la diferència entre Macron i Le Pen és tan petita que pot passar qualsevol cosa, com ja s’ha esdevingut en nombroses ocasions anteriors entre el candidat que aspirava a la presidència i el que la defensava.
¿Com és que tants votants de centre i d’esquerra poden passar a votar algú que violenta tan clarament els seus propis principis i valors? La resposta l’hem de trobar en les grans insatisfaccions de la societat francesa, i en les moltes pors a perdre el que ara tenen. Comencem pel projecte europeu. Macron és europeista convençut. Le Pen és euroescèptica, tirant a antieuropeista. Ara aparca la qüestió, però en moltes ocasions ha estat fervorosament antieuropea i sovint partidària de desmuntar la Unió Europea. L’antiga Comunitat Econòmica Europea li estava bé, però tots els esforços per aprofundir la integració política li han semblat radicalment equivocats. És el més semblant als euroescèptics britànics, que finalment han aconseguit sortir de la UE, però Le Pen no posa aquest objectiu entre les prioritats del moment.
L’antieuropeisme no hauria de tenir cap recorregut a França, que és un país netament guanyador de la integració europea, però la societat ha viscut molt malament la creació de l’euro, l’acotament del cap davant del lideratge alemany, les transferències a altres estats i la desnacionalització de les polítiques en general. Això no hauria tingut recorregut fa uns anys, però ara sí que en té. La UE els és poc engrescadora. Cal tenir el cap fred per adonar-se que els guanys superen en molt els costos i que el que es podria perdre en cas d’estar-ne fora seria molt valuós.
Les “modernitzacions” que molts analistes i polítics reclamen són percebudes, per una part cada cop més gran de la societat francesa, com a perilloses. La globalització i la digitalització els ha portat moltes pèrdues de llocs de treball ben visibles i uns beneficis poc perceptibles en la mesura que les millores en la capacitat adquisitiva no semblen haver-los compensat de les pèrdues en el nombre i qualitat dels llocs de treball. Els mateixos guanyadors de la globalització i la digitalització a França semblen inferiors en nombre als perdedors, i aquests no se senten compensats per les seves pèrdues.
El centralisme parisenc, acceptat políticament, es viu socialment molt malament en ser sinònim d'una riquesa capitalina concretada en un PIB per càpita més del doble que el de la resta del territori i de totes i cada una de les regions. Les ambicions parisenques són cada cop menys les de les “provinces”, com ha passat al Regne Unit amb Londres i la resta del país.
Macron accelera el pas de les reformes, totes raonables per als tecnòcrates i per als administradors públics, però totes de molt mal empassar per part de la ciutadania, especialment per la que se sent perdedora. Le Pen vol aturar aquests canvis, exactament igual que Mélenchon. Precisament per això és tan important saber què votaran els qui han votat Mélenchon. Són la França insubmisa, insatisfeta, empipada, que se sent maltractada i amenaçada. Macron representa l’arrogància tecnocràtica i liberal, mancada d’objectius comprensius per a la ciutadania en general, però amb una trajectòria preocupant de racionalització amb raons però “sense cor”. Tot es resumeix en qui garantirà més el manteniment dels ingressos de la ciutadania i dels serveis públics. La creixent esclerosi social ha acabat focalitzant tota l’atenció en el comportament dels preus. Le Pen i Mélenchon ho han tingut clar: han atacat els “preus alts” i s’han compromès a garantir preus assequibles. ¿Hi reeixirà Le Pen en cas de guanyar? És molt dubtós, però els votants en tenen moltes ganes i li poden donar la victòria encara que després es desencisin.
Tot el que passa a França té ressonàncies molt properes per a les nostres societats. Sol anar un pas per davant nostre. Els seus problemes acaben sent els nostres. La seva reacció a les incerteses i amenaces del món s’assembla a la nostra. Mirem d’entendre què li passa a França si volem entendre què ens pot passar a Catalunya i a Espanya.