Francesc Pujols i les dretes

Acabo de llegir Els dies apocalíptics, un recull de papers de Francesc Pujols (1882-1962) apareguts al Diari de Catalunya en plena Guerra Civil i que l'editorial Fonoll va publicar fa tres mesos. El magnífic estudi introductori de Francesc Canosa, que ja s'havia acostat a aquest autor inclassificable en altres ocasions, és un assaig breu que emmarca Pujols en un context certament apocalíptic. En efecte, a l'habitant de la Torre de les Hores se li moren en poc temps la mare i la dona, i té el seu fill Faust al front (no en sap res, no rep cartes). La seva integritat física perilla: un home com ell tenia, objectivament, molts números per acabar en una saca de la FAI (sort de l'alcalde de Martorell, que més o menys el protegeix), però també de ser afusellat pels falangistes per separatista. Pujols era un home enginyós i genialoide, però previsiblement incapaç de resoldre petits reptes domèstics, per insignificants que fossin. En moltes fotos d'aquella època i posteriors mostra una expressió desvalguda i fins i tot una mica desorientada. L'any 1938, que és quan van ser publicats els esmentats papers, la desorientació es transforma en els seus escrits en una espècie d'estupefacció resignada però que no renuncia al sentit de l'humor (blanc, no negre).

En aquest recull que ha fet Fonoll, Pujols fa referència a moltes coses; fora absurd, doncs, provar de resumir-lo. Però no em puc estar de comentar un petit fragment de la pàgina 157. Diu Pujols: "Les dretes espanyoles són tan cegues i sordes que encara no han vist ni escoltat el que tots els polítics espanyols de tots els partits han arribat a veure i escoltar. Perquè us feu càrrec de l'obsessió llur, acabaré aquest parlament dient-vos que, si les dretes espanyoles haguessin escoltat les dretes del catalanisme, que eren tan de dretes com elles, avui no hi hauria aquesta guerra [la Guerra Civil Espanyola]". Això està datat en plena primavera del 1938, el 19 de maig: per fer un símil musical, el pitjor moment històric per entonar Le temps des cerices, que en aquest cas eren de color vermell sang molt pujat. Hi ha una circumstància que cal subratllar: només unes setmanes abans, el 9 d'abril del 1938, el més conspicu representant de "les dretes del catalanisme", Manuel Carrasco i Formiguera, bon amic de Pujols, havia estat executat a Burgos justament per "les dretes espanyoles". Comencem molt malament, doncs...

Permetin-me un incís: Unió Democràtica de Catalunya (UDC) no es pot personificar o identificar o circumscriure només a la figura de Duran i Lleida, com encara fan molts. UDC va ser en els seus inicis una expressió plausible del catalanisme polític. Convé recordar que, després del 1945, Europa la va reconstruir la democràcia cristiana, no determinats visionaris que havien estat còmplices directes dels totalitarismes de dretes i d'esquerres a la dècada del 1930. Convé recordar-ho totes les vegades que calgui, això; no fos cas que tornem a capgirar la memòria democràtica amb vells sopars de duro. El que va passar després a UDC, especialment entre el 1987 i el 2017, ja és una altra història que m'interessa poc, per no dir gens. Tanco el parèntesi.

Què hauria passat si el 1938 tot el que representava Carrasco i Formiguera i tot el que representava el general Franco haguessin arribat a una entesa, ni que fos de mínims? Al meu entendre no hauria passat res, simplement perquè aquesta confluència era impossible. En primer lloc, els interessos econòmics de la dreta latifundista i militarista espanyola i els de la menestralia i el teixit empresarial català que mirava cap a Europa no eren només diferents: eren antagònics. En segon lloc, perquè l'adscripció al catolicisme que suposadament els unia era, en el fons, il·lusòria, i si no s'ho creuen parin esment al cas del cardenal Vidal i Barraquer i tot el que representava llavors. En tercer lloc, i finalment, perquè l'estructura social d'una Catalunya ja industrialitzada i la d'una Espanya que, amb poques excepcions, era rural i agrícola tenien ben poc a veure.

I què passaria, avui? Suposo que el mateix que va passar després del cèlebre pacte del Majestic: la il·lusió duraria fins que a Madrid hi hagués una majoria que els deslliurés de fer veure que escoltaven les reivindicacions catalanes. Sempre ha estat així. Si més no, jo no recordo cap excepció. I què passaria si es produís una entesa ferma i estable, programàtica, entre l'esquerra espanyola i l'esquerra catalana? Aquí li cedeixo la paraula al mestre Pla: "El més semblant a un espanyol de dretes és un espanyol d'esquerres".