Francesc, de la televisió a les selfies

Les cues d’homenatge davant els fèretres il·lustres les carrega la televisió. Ho vam veure a Londres quan va morir la reina Elisabet i ho acabarem de veure avui, a Roma, en l’últim dia de capella ardent del papa Francesc. Segur que entre els que desfilen hi ha sentiment personal i devoció espiritual, però quan una mort és global les televisions aconsegueixen que la cua per veure el difunt sigui el lloc on s’ha de ser, i gent crida gent.

La feliç aliança entre les monarquies i les càmeres de televisió fa més de seixanta anys que funciona, i continua fent la seva màgia a través de les trompetes, els orgues, els uniformes, les casulles, les columnates i les càmeres zenitals, i de tant en tant a través d’un primeríssim primer pla de l’entronitzat, que quan es mor sembla que sigui com de la família. Pius XII va ser el primer Papa a posar-se davant una càmera, l’obertura del Concili Vaticà II va ser transmesa per televisió i, fins fa no gaire, s’advertia als teleespectadors que la benedicció papal urbi et orbi també “valia” per als que l’estaven seguint a través de les ones.

Francesc no ha estat un papa tan televisiu com el rock star de la petita pantalla que va ser Joan Pau II, sempre actuant davant de multituds, però és que els temps del monopoli de la televisió ja han passat. Avui tothom té una càmera i sap somriure a l’objectiu. Per això Francesc, més que ser vist, volia ser escoltat. I per això ha concedit entrevistes, perquè tenia coses a dir. No podia tocar la doctrina, però podia tocar el voraviu al clergat “avinagrat” [sic] amb aquella llibertat que donen la intel·ligència jesuítica, l’edat i el càrrec. Francesc ha estat un papa de selfies, ha buscat la curta distància a través de les xarxes i s’ha sabut gravat a tota hora pels mòbils dels qui rebia en audiència. Això l’ha fet proper. I això és, també, el que en el futur omplirà de flors la seva tomba.