Francesos de retruc

No he viscut mai a França i les vegades que he visitat el país veí en els últims temps ha sigut per motius professionals. No vaig educar-me en francès ni domino la llengua de Molière com se suposa que l’hem de dominar tots aquells que hem nascut en territoris d’antigues colònies gal·les. I en canvi, França té una enorme presència en el meu imaginari, és una part substancial de la meva “cultura” per dues vies diferents: la intel·lectual i literària i la popular. Tot i que l’anglès hagi anat desplaçant l’hegemonia que tenia el francès sobre les generacions anteriors, la influència del que s’escriu i es pensa, es filma i es crea nord enllà continua tenint una gran importància. També políticament hem mirat sovint cap als veïns septentrionals. Quan vaig començar a notar que la identitat es podia convertir en una cotilla asfixiant, en una nova tribu, el model d’una societat basada en la ciutadania em va resultar alliberador i raonable, molt més que el del comunitarisme americà o canadenc que promou un individualisme extrem en el terreny econòmic mentre enalteix la pertinença a una col·lectivitat per raó de raça, religió o gènere. He pogut incorporar-me millor a la societat catalana gràcies a aquest marc democràtic republicà en el qual ens hem emmirallat des d’aquesta Catalunya del Sud. I com a escriptora vaig trobar en la literatura francesa veus que havien començat molt abans que nosaltres a explorar la complexitat de la vida moderna, les profunditats psicològiques de l’individu sota l’enorme influència de la psicoanàlisi quan el conductisme no ho dominava tot. Les dones joves que avui intenten entendre el laberint de la sexualitat tenen una font bella i abundant en Anaïs Nin, però no l’han llegida. Per descomptat que cap feminista del present pot conèixer les arrels del moviment si no ha fet el viatge iniciàtic que és la lectura d’El segon sexe, l’obra que detalla com “arribem a ser dones” al llarg de 800 pàgines. També Beauvoir ha estat desvirtuada per l’academicisme anglosaxó que li fa dir, en el que és una impúdica manipulació, que el gènere és una identitat. A través de les lletres franceses jo vaig descobrir l’altra riba de la Mediterrània, i el fet que acollissin amb tota normalitat escriptors i escriptores del Magreb i la realitat que representaven era un exemple d’integració literària i intel·lectual per a qui aspirava a ser escriptora en una llengua que no era la materna.

Com a filla d’immigrants em vaig trobar amb una la cultura popular, hibridada, mestissa i transfronterera que creaven les segones i terceres generacions. Ens vam fer una mica francesos, però també una mica algerians i tunisencs. La música raï sonava a totes les cases, aquí i “allà”, i la cantàvem sense saber què dèiem. Res més esperançador que veure com alguns fills de les banlieues que barrejaven estils i llengües podien convertir-se en veritables estrelles. Va ser llavors que van sorgir les dues grans amenaces per a la França que aspirava a integrar tots els qui l’habitaven independentment del seu origen: l’extrema dreta de Le Pen i el fonamentalisme islamista. Dos moviments aparentment oposats que, de fet, tenen la mateixa arrel: la de voler d’apel·lar la identitat tribal basada en trets diferenciadors externs per sobre de la ciutadania. Les mobilitzacions i la resposta a la reacció lepenista també ens van servir per enfrontar-nos a la seva versió local quan va sorgir Plataforma per Catalunya, i a detectar-ne els trets en la dreta espanyola que no s’ha tingut mai per extrema. Ara que aquí també han sorgit neofeixistes de diferent signe (en tenim per triar i remenar), torno a mirar cap a França amb el cor en un puny, esperant que els resultats de properes eleccions no confirmin els pitjors auguris.