Franco, Franco, Franco!
Torna el "mori la intel·ligència" de l’octubre del 1936 a la Universitat de Salamanca, fos textual o no, de Millán-Astray contra Unamuno. Torna el "dret de conquesta" de Gonzalo Torrente Ballester del març del 1995, també a Salamanca, contra el retorn dels papers catalans espoliats amb fins repressors. És a dir: torna cruament el combat contra la cultura i la diversitat. Malgrat el "viva la muerte!" del mateix Astray, hi ha coses que no moren mai. A Borriana, el gran enemic a batre per Vox són ara unes quantes revistes en català tan subversives com les infantils Cavall Fort i Camacuc. La cultura, sobretot si és catalana, els genera por, urticària, obcecació. Senzillament, no accepten la diferència, ni lingüística ni ideològica, i no tenen cap mena de pudor a proclamar-ho. La nostra educació sentimental és per a ells adoctrinament, on nosaltres veiem llibertats ells proclamen "ley y orden", el dret a usar i promoure la nostra llengua el consideren llavor de separatisme.
Ara la qüestió serà veure fins on són capaços d’arribar. Fins on el PP de Feijóo assumirà aquesta deriva involutiva. En pocs dies, a les Illes i el País Valencià han sigut diàfans en els seus indissimulats propòsits: tot està permès contra el català, tot està permès per anorrear l'univers sanchista: demagògia antifeminista, menyspreu de la lluita contra el canvi climàtic, fer ressuscitar impúdicament ETA.
Del que han començat a fer se’n diu censura. És –les coses cal dir-les pel seu nom– el vell feixisme transportat al segle XXI. El seu pensament és primari: si una cosa, persona o idea no m’agrada, l’aparto del meu camí, l’esborro, com si no existís. L’actor Juan Diego Botto, que ens va emocionar fent de Lorca damunt els escenaris, ho sap i ho descriu molt bé: "La història ens ensenya que es comença cancel·lant textos i s’acaba cancel·lant persones".
Però els que pensem diferent de Vox existim i no tenim caps ganes de desaparèixer. Si el franquisme, malgrat tot el mal i el dolor que va provocar en els anys de guerra i en la llarga dictadura, no va aconseguir acabar amb el català ni amb l’esperit de llibertat, justícia, cultura i respecte a la diversitat, tampoc no han de guanyar ara els seus hereus. En són hereus sense cap mena de dubte. Vicente Barrera, extorero i actual vicepresident i conseller de Cultura de la Generalitat Valenciana, defensa que "va ser el franquisme qui va portar la democràcia a Espanya". Per entendre’ns, és com afirmar que el nazisme va portar la pau a Alemanya. Què pot arribar a fer des del poder algú capaç de tergiversar així la realitat? Algú que té per damunt un president, Carlos Mazón (PP), que ha decidit recuperar el secessionisme lingüístic i només promourà el valencià si queda clar que "no és català".
Quina estranya habilitat té la pell de breu per fer ressorgir una vegada i una altra la subcultura de l’enfrontament i l’odi, l'endèmica pulsió sectària? Les dues Espanyes es tornen a esbatussar, i alguns sempre hi perdem. El Duel a garrotades que Goya va pintar fa dos segles pren de nou tot el seu sentit tràgic, una pintura tan negra com el present que ens està caient al damunt. A principis del segle XIX, en temps de Goya, la lluita fratricida era entre liberals i absolutistes. Al primer terç del XX, entre feixistes i demòcrates. Canvien els noms, però persisteix la mateixa bel·licositat, en la qual sempre perd la cultura, en general, i la diferència catalana, en particular. Les garrotades lingüístiques ja ens han començat a caure al damunt.
Si malgrat el Guernica de Picasso (el Goya del segle XX) o l’Aydez l'Espagne de Miró, Europa no ens va ajudar durant la Guerra Civil, tampoc no ho farà ara, quan l’ambient d’involució és general. Vox n'és només la versió ibèrica, normalitzada pel PP. I per molt increïble que sembli, la cosa pot anar a pitjor. "Franco, Franco, Franco", triplicava sempre Vázquez Montalbán per referir-se al botxí de Lorca. Ara ens torna així, per partida triple: Vox-PP a les Illes, al País Valencià i, si no hi ha un miracle, aviat a la Moncloa.
