François Arago, mesurador del blau

La gent que tresca per la muntanya sap que al cim de la Mola de l’Esclop, a Andratx, hi ha les restes de la caseta de François Arago, o Francesc Aragó. Els que en tenen les idees bàsiques saben que era un matemàtic que feia càlculs geodèsics i que la Guerra del Francès el va aplegar a Mallorca. Les seves estranyes activitats, que incloïen l’encesa de senyals lluminosos, li varen valer l’acusació d’espia al servei de Napoleó. Alertat que un escamot havia partit a cercar-lo, va davallar de l’Esclop desfressat de pagès, i va enganyar els seus perseguidors gràcies al seu perfecte mallorquí: Arago era de Perpinyà, i el català no li era una llengua estranya. Després va poder fugir de la indignació antifrancesa fent-se tancar a Bellver, fins que va poder partir cap a Algèria.

És una història apassionant, que mereixeria ser coneguda amb molt més detall. N’hi ha dos llibres que els nostres editors haurien de fer circular. Un és el magnífic Histoire de ma jeunesse, del mateix Arago, que s’hauria de llegir en català tant a les Illes com al País Valencià i al Principat, perquè s’hi expliquen aventures als diferents territoris del nostre país. És una narració vivaç, amb episodis de pirateria, maquinacions polítiques, persecucions de la Inquisició i cartoixos que visiten els matemàtics per escaquejar-se del vot de silenci. Té alguna cosa de còmic de Tintín: un jove que se salva de les peripècies més inversemblants. Tot, vist amb mirada d’il·lustrat, entre condescendent i menyspreadora. I em sap greu si l’anècdota de la desfressa lingüística us despertava esperances: no hi trobareu un defensor de la cultura catalana sinó un patriota francès comme il faut. Hi ha una traducció catalana del llibret, impossible de trobar, però la versió francesa es localitza fàcilment a Internet.

L’altre llibre és François Arago y Mallorca. La prolongación del meridiano de París a las Baleares 1803-1808, de la periodista Helena Ortega, que va aparèixer el 1999 i que estaria bé tenir en català, revisat i actualitzat si cal. El lector hi aprendrà que Arago, lluny de ser un científic de segona, és un dels grans noms de l’astronomia i de les matemàtiques del seu temps. El llibre d’Ortega ens permet comprendre la naturalesa d’aquells càlculs misteriosos que varen portar Arago a dalt d’un cim de gairebé 1000 metres. Eren part d’una de les grans empreses científiques del moment: l’amidament del meridià de París, que era el meridià de referència abans que els britànics s’imposassin amb Greenwich. Per fer aquest amidament calia fer un procés de triangulacions successives. Arago emetia senyals que eren vists des d’Eivissa i Formentera, des d’on altres observadors prenien mesures d’àngles i al seu torn emetien senyals cap a punts de València i Castelló.

Quan François Arago va tornar de les seves aventures pels Països Catalans i Algèria, va travar amistat amb el científic més famós del seu temps: Alexander von Humboldt, de qui ja he parlat en un altre article. Us contava, en aquella ocasió, la seva ascensió al Chimborazo, on se li va revelar la idea de la naturalesa com una gran xarxa de vida en què tot està interconnectat. Per dir-ho com la seva biògrafa Andrea Wulf, Humboldt va inventar la naturalesa tal com avui la concebem. Doncs bé, en la narració de la pujada al Chimborazo, hi ha un detall curiós, que aviat em tornarà a conduir a Arago: entre els aparells d’amidament hi havia un cianòmetre, un invent que serveix per mesurar el blau del cel.

La història del cianòmetre diu que el seu creador va ser Horace-Bénédict de Saussure, un dels patriarques de l’alpinisme modern. Saussure va ser un metge i aristòcrata suís i va fer contribucions científiques destacades en camps com la botànica i la meteorologia (i era, per si algú s’ho demana, parent de Ferdinand de Saussure). Saussure havia observat que el blau del cel, a més de variar amb l’hora del dia, la lluminositat del sol o la humitat, també canviava amb l’altura: a mesura que ascendia pels Alps el cel prenia un blau més profund. L’any 1789 va construir el cianòmetre, que no és altra cosa que una anella de devers un pam de diàmetre que té pintades, al seu perímetre, cinquanta-dues tonalitats de blau, numerades des del 0, que és el blanc, al 52, que és el negre. Saussure va escalar el Mont Blanc i va registrar un sorprenent blau del 39, però el seu registre va quedar esmicolat amb l’ascensió de Humboldt al Chimborazo: un 46.

Doncs bé, al llistat d’invencions de François Arago hi ha un cianòmetre més avançat que el de Saussure. El va crear el 1844, en va dir el cianopolarímetre i era un aparell perfeccionat, que amb l’ajut de prismes permetia una millor comparació entre el blau del cel i l’escala de referència. Quan Arago va fer la seva estada al cim de l’Esclop, Saussure i Humboldt ja havien fet ús del cianòmetre, però és probable que Arago encara no el conegués. No sé si hi ha estudis que m’ho aclaririen. Mentrestant, em creuré la imatge d’un jove francès, un aventurer amb curiositat i intel·ligència a cabassos, que s’instal·la al puig del costat del Galatzó: de nit fa senyals lluminosos, de dia mesura el blau del cel.