Franz Kafka al Consell de l’Audiovisual de Catalunya
La situació al CAC és kafkiana. El nomenament d’Yvonne Griley com a directora general d’Afers Interreligiosos comporta la seva sortida de l’organisme: no pot acceptar el càrrec si abans no renuncia a la seva condició de consellera. Ara bé, quan ho faci, el bloc constitucionalista tindrà automàticament la majoria: Daniel Sirera (nomenat a proposta del PP) i Carme Figueras (PSC) podran imposar les seves postures davant un Roger Loppacher (Junts) sense cap correligionari ni aliat. En el moment d’escriure aquestes línies, Griley no ha consumat la seva sortida. I Junts busca una solució a contrarellotge per fer efectiu el nomenament sense deixar perdre un Consell de l’Audiovisual de Catalunya que té sobre la taula expedients tan delicats com la venda de 8TV o el repartiment de freqüències de FM.
El més natural, esclar, seria renovar el CAC. Alguns dels consellers ja fa més de cinc anys que tenen prorrogat el mandat, i la sala de plens cada cop té més cadires buides després de la marxa de Salvador Alsius, Eva Parera i, si s’esdevé, Yvonne Griley. Però la renovació difícilment es farà, perquè l’organisme està en el mateix sac on hi ha la Corporació i el Síndic de Greuges, a l’espera que ERC, Junts i el PSC -com a mínim- es posin d’acord per a un nou repartiment de càrrecs. El fracàs del sistema és evident. Forçar consensos queda molt bonic en una llei, però rares vegades funciona a la pràctica. Betevé és l’única excepció que se m’acut, a Catalunya. En la resta de casos, el pes de les sigles és, com a mínim, tan important com la vàlua professional dels ocupants.
I aquesta situació agònica és pot cronificar. Al PSC no li interessa renovar el CAC -a menys que n’hi ofereixin la presidència, en la fase de mercadeig del pack - ni Junts té cap pressa per rellevar una presidenta (en funcions) de la Corporació de la seva corda política. ERC té la legitimitat que aporta la presidència de la Generalitat, però en aquesta negociació hi seurà amb la debilitat de tenir el factor temps a favor dels rivals.
El millor escenari passa perquè els partits assumeixin que aquests organismes només funcionaran si els noms es proposen pensant en la necessitat urgent de reformar-los. Només si els tècnics guanyen els comissaris polítics -expressat pel broc gros- hi pot haver futur per a aquests dos pilars de l’espai català de comunicació. I podran recuperar una transversalitat perduda en aquests anys de polarització. La qual cosa no vol dir, per cert, renunciar al seu caràcter d’estructures nacionals en favor del país i la seva llengua, sinó precisament el contrari.
Àlex Gutiérrez és el cap de Mèdia.