El fred conserva

PalmaDins la papereria, esperant per comprar el diari, el client que paga troba que és el moment de fer una declaració:

—Aquest fred que fa no és normal.

Ho diu segur, convençut, pensant sens dubte que parla en nom de tots els presents i, possiblement, de tota la població de les Balears. O, potser, en nom de la humanitat sencera. El dependent de la papereria li dona la raó amb una elemental cortesia i tirant d’humor convencional.

—Sí que són fresques, eh? Són d’avui –recita la broma sense pensar-hi; aquest mateix matí ja l’ha dita unes quantes vegades i la repetirà moltes més durant la jornada.

—Et dic que no és normal –insisteix el client, que no hi va, de bromes.

—Home –respon el dependent, que se sent interpel·lat–. Hem passat Sant Antoni, passat demà és Sant Sebastià... Si no fa fred ara...

—Fred, sí, però no això –el talla el client–. Això no és el que toca, això no s’havia vist mai. Et dic que ens volen fotre i no saben com.

El dependent desisteix de dir res més, calla i li torna el canvi. El client va per partir, però, quan ja és a la porta, sense girar-se ni mirar ningú, afegeix, prou clar perquè el sentin:

—Un desgavell, és tot això.

Una quantitat important de mallorquins, menorquins, eivissencs i formenterers són persones que cada any descobreixen l’hivern, i ho fan amb una sorpresa, un disgust i una malsofridura dignes de millor causa. Es podria pensar que esdevenen més irascibles com més vells tornen, però és un fenomen que no té a veure amb l’edat: joves i granats, en arribar el fred els sobta, els immuta i els emprenya. Tots deuen pagar quota a la Societat d’Amics de l’Anticicló de les Açores, i troben incomprensible, i també intolerable, que durant uns dies a l’any les temperatures diürnes baixin dels 20 graus. Què dic, les diürnes: quan, ja ben entrat el novembre, comença a haver-hi nits que no siguin tropicals, els amants del bon temps (així ho anomenen ells) ja grunyen i protesten. I ben aviat comença a circular pels carrers un personal vestit amb jaquetes, folres polars, gorres i bufandes com si anessin d’expedició a l’Àrtic. Capficats, abrigats fins a les celles a pesar de caminar sota un sol de justícia, passen pel costat dels que encara van en màniga curta, sense permetre que la realitat els desbarati la seva percepció segons la qual fa un fred que pela. Quan arriba el canvi d’hora a l’horari d’hivern (que és el que, per descomptat, haurà de prevaler si finalment la Unió Europea arriba a fixar un criteri i a fer desaparèixer aquesta murga de l’horari) també ho passen malament i s’enfaden i s’entristeixen.

—Quina foscor! És tan trist, això!

Tenir claror fins a les deu de la nit els sembla d’allò més raonable. Com que pressuposen que són majoria, també arriben a ser arrogants i agressius, sobretot a les xarxes socials, on s’esplaien amb invectives contra “aquells a qui us agrada el fred”, als quals acusen de ser uns avorrits, unes males persones i uns morts per dins. No han superat una certa fase infantil, segons la qual la bona vida consisteix a anar vestit sempre amb quatre pedaços (que els queden malament, com a tothom) i anar-se arrebossant d’arena per les platges, amb una cervesa i una tallada de síndria, escopint els pinyols per aquí i per allà.

Els paràgrafs anteriors són bromes, naturalment, que intenten respondre a les ocurrències dels Incondicionals dels Tròpics amb idèntica cordialitat a la que fan servir per defensar les seves preferències. El problema no és si ens agrada la calor o el fred, que al final és una qüestió de bioritmes. Els mesos de calor duen uns matins i uns capvespres magnífics, la possibilitat de prendre banys de mar (si hi trobau lloc, però aquesta és una altra qüestió) i els sopars a la fresca (quan en feia). El fred du les torrades, el consum feliç i immoderat d’embotits, les llars de foc, foganyes, escalfapanxes i estufes de llenya, l’ensofronyament dins el llit (sobretot, els dies que no cal aixecar-se d’hora) i, last but not least, les nevades a la serra de Tramuntana, un fenomen específicament mallorquí que consisteix en hordes de gent reunida en diversos punts (diversos però molt concrets) de l’esmentada Serra per contemplar el blanc mantell natural de la nevada.

Els entretemps

El problema, si de cas, està en el desdibuixament de solsticis, equinoccis i intersticis. Dit d’una altra manera, en el fet que, de manera més notòria de cada any, falten els entretemps, les primaveres i les tardors. No hi ha etapes de transició, sinó que es passa de cop sobtat dels vint graus als dos o tres graus positius o fins i tot negatius, com ens ha passat aquests darrers dies. L’estació càlida dura uns cinc mesos, dels quals entre dos i tres no són ben bé càlids, sinó tòrrids. Plou poc, i de vegades, quan ho fa, és en forma de llevantada o de borrasca, que ho arrasa tot. Les floracions i les maduracions dels fruits es desbaraten, etc. Tot plegat són manifestacions d’això que anomenam canvi climàtic, que en teoria és la prioritat número u dels nostres governants, però no és així: continuam aplicant a aquesta qüestió la pràctica de la procrastinació, o de qui dia passa any empeny. Mentrestant, una de les coses que continuaran encenent les sobretaules i les converses de bar serà la de què és millor, si la calor o el fred.

—Aquells a qui us agrada el fred sou uns amargats de la vida.

—Aquells a qui us agrada l’estiu passau gust de bullir-vos en el vostre suc.

No sempre acaben bé, aquestes discussions. De vegades són acalorades i, aleshores, és millor fer-hi passar l’aire perquè es refredin una mica (notau la subtilesa de l’acudit). Acabem amb l’opinió més impopular, i és que els qui es queixen quan fa vent són uns errats de comptes, perquè el vent és imprescindible per a la vida. I ho deixarem aquí, que ja sentim els renecs.